Gerard Descarrega: "Em fa molt feliç haver materialitzat tant d'esforç amb una medalla d'or"

De petit li van diagnosticar retinosi pigmentària. A poc a poc va anar perdent camp de visió i nitidesa, fins que va deixar de veure-hi per complet quan tenia tretze anys. Però això no va aturar Gerard Descarrega (la Selva del Camp, 1994). En lloc del futbol o el bàsquet, va escollir l'atletisme i va entrenar sense descans. Primer per afició i després per continuar complint somnis. I aquest cap de setmana s'ha complert el somni més gran. Als Jocs Paralímpics de Tòquio, ell i el seu guia, Guillermo Rojo, s'han penjat l'or en els 400 metres T11.

Ara que tens l'or penjat al coll, ets conscient de la fita aconseguida?

— És una passada haver pogut aconseguir el nostre objectiu, que era una medalla d'or. Ens hem tret un pes de sobre. Em fa molt feliç haver materialitzat tant d'esforç fet durant tants anys en una medalla i una primera posició.

Com recordes la cursa?

— La cursa va ser perfecta, ho vam fer com havíem parlat. A més, vam poder gaudir-la molt perquè en els metres finals ja érem conscients que guanyaríem. Va ser una explosió d'emocions poder arribar a la línia de meta i veure que tot havia sortit rodó. Estic molt satisfet d'aquesta gran experiència.

Han sigut molts dies de preparació i d'adaptació a la Vila Olímpica. Com els has passat?

— Està sent una experiència increïble, tot i tenir les restriccions lògiques: no ens podem ajuntar amb altres països, al menjador anem amb guants i cadascú té un espai tancat amb unes mampares... 

Potser hi ha qui no et coneix encara. Com li explicaries a algú qui és Gerard Descarrega? 

— Soc un atleta paralímpic i em dedico professionalment a l'esport. A més, soc psicòleg i pare d'una nena. Soc una persona normal que se'n surt prou bé corrent i em dedico a fer-ho. 

En quin moment veus que pots ser professional?

— En el moment en què vaig guanyar una beca que em va permetre dedicar-me a l'esport. És molt complicat compaginar la vida laboral i esportiva, és molt dur. Un només s'ho planteja quan creu que té opcions de ser competitiu i quan té una ajuda econòmica. 

Per què l'atletisme?

— Com qualsevol nen jo vaig començar amb 11-12 anys a córrer i t'ho prens com un hobby, com una activitat extraescolar. Cap nen hauria de començar a l'atletisme pensant que serà res; si ho fa, té un problema de base i no l'aconsellen bé. Tothom comença fent esport per gaudir del que més li agrada, i per a mi va començar així. Una vegada comences a competir i veus que va millorant, comences a prendre-t'ho més seriosament. 

La teva malaltia et va condicionar a l'hora d'escollir l'atletisme?

— Vaig escollir l'atletisme perquè era un esport que no requeria gaire visió: és córrer d'una línia a una altra per uns carrils que acostumen a estar ben marcats. Jo soc d'un poble, la Selva del Camp, a prop de Tarragona, i allà és molt típic el futbol o el bàsquet entre els nens, però jo no tenia la visió suficient per poder jugar a gust i tranquil·lament a aquests esports i vaig començar a fer atletisme.

A mesura que anava passant el temps, sabies que el teu nivell era cada cop millor. Quina era la base del teu entrenament?

— Entrenant-me i esforçant-me moltíssim. Un fa atletisme perquè li agrada el dia a dia d'entrenar; si no, és impossible. Per arribar a uns Jocs com estic ara i poder optar a medalla, t'ha d'agradar entrenar. És el 99% del que fas. L'atletisme és una part central de la meva vida i per sort els resultats aquests últims anys han acompanyat i m'hi puc dedicar. El més important és que t'agradi el que fas. Patim molt i entrenem moltíssim. Guanyar una medalla és la conseqüència de moltes coses.

Tu corres amb Guillermo Rojo. Què significa per a tu la seva ajuda?

— Els guies per als esportistes cecs són una necessitat. Òbviament nosaltres no hi veiem i necessitem algú que ens acompanyi. Té les seves parts bones, però també les seves coses dolentes. L'atletisme passa a ser un esport d'equip i hi ha el doble de possibilitats que surti bé o malament perquè un dels dos tingui un error. Al final has de tenir una bona relació i entendre't dins de la pista. Cal un compromís mutu.

I ara sou als Jocs.

— Estic molt content de ser aquí. Sent conscients de com està el món actualment, era bastant dubtós que es poguessin celebrar. Al final, és una mica trist a l'hora de competir, perquè l'estadi està buit. Els paralímpics ja tenim poc públic de normal, però sí que és cert que en els Jocs Paralímpics sempre estaven els estadis al cent per cent. Córrer en un estadi on se sent tot és bastant estrany, però és el que toca ara. Al final, quan estàs corrent no penses on ets, sinó en seguir corrent i movent les cames i en fer-ho el millor possible.

Amb quin objectiu vau arribar?

— El que intentem a Tòquio és recollir els fruits de tot el que hem lluitat. Aquest any ha sigut especialment dur i és una manera de tenir una recompensa a tot el que hem passat. L'esport no sempre és just, et poden desqualificar o sortir una cursa dolenta, però és una bona oportunitat de gaudir de l'esport i tornar a passar-t'ho bé competint. Portem un parell d'anys que, entre la pandèmia i les lesions, no hem pogut gaudir tot el que volíem, i ara a Tòquio tenim una oportunitat en molts aspectes. Els Jocs són un trampolí tant a nivell econòmic com personal. Ser aquí és un luxe.