El llegat que deixen els grans esportistes no es pot mesurar només amb títols i estadístiques. La seva importància s’ha de dimensionar amb altres aspectes; des de quines emocions transmeten fins a com han ajudat a fer evolucionar l’esport que practiquen. Per influir es necessita guanyar, però també tenir una mentalitat oberta i innovadora. A més, cal estar disposat a escoltar crítiques, ja que quan no fas el mateix que tothom qualsevol resultat se’t gira en contra. Explicava l’altre dia Jorge Valdano en un article a El País que quan un central d’un equip de poble intenta sortir des del darrere jugant la pilota i la perd, sempre se sent algú que diu: “Em cago en Pep”. Tots relacionem aquesta voluntat associativa amb la influència de l’entrenador català, que no només ha canviat la manera de jugar de la Premier League sinó que també ha esquitxat el futbol més modest.
L’esport evoluciona molt ràpidament, però no són molts els entrenadors i els esportistes que innoven. Ser Dick Fosbury no és fàcil. La majoria adapta coses que algú altre ha provat abans. Quan trobes la tecla adequada, l’avantatge és majúscul, però el camí acostuma a tenir revolts. “Quan innoves, has d’esperar incomprensió”, diu Aíto García Reneses, un dels tècnics que més vegades ha repensat el joc. De vegades, l’escepticisme arriba dels mateixos jugadors. Hristo Stóitxkov va trigar molts partits a entendre que, quan ell jugava trepitjant la línia de banda, els espais ofensius del Barça de Johan Cruyff es multiplicaven. Un altre dels esportistes que va trigar a adaptar-se va ser Andrés Jiménez, per a qui passar de jugar d’aler pivot a aler no va ser senzill. “Va ser molt complicat per a mi. Encara que a l'equip li donava bon resultat, era polèmic i a mi em costava. El meu joc lluïa menys, però l'equip aconseguia alguns avantatges tàctics”, recorda. El Madrid havia de destinar un jugador estranger a la seva posició i això li permetia al Barça reforçar el seu joc interior. La reinvenció posicional de Jimix va obligar l’equip blanc a passar-se anys i anys buscant un antídot: Spriggs, Alexis, Rogers, Frederik... Les estadístiques de Jiménez van empitjorar, però el seu palmarès es va disparar.
La final europea contra el Chelsea impulsarà la pissarra de Lluís Cortés, un entrenador que sap treure petroli de la superioritat per tenir la possessió de la pilota i que està utilitzant els triangles associatius i l’intercanvi posicional amb un gran mestratge. El tècnic ha sabut empoderar l’equip per executar el model Barça amb un alt nivell d’excel·lència. Amb ell a la banqueta hem vist la millor versió de jugadores clau com Alèxia Putellas, Patri Guijarro, Mapi León o Aitana Bonmatí.
