Eliud Kipchoge, l’últim boig

Atleta I Fisioterapeuta Resident A KèniaTard o d’hora el rècord del món de la marató havia de caure; per això existeixen els rècords, per batre’ls. El que no esperàvem és que Eliud Kipchoge destrossés el cronòmetre amb tant de marge. Us diré que, juntament amb els companys d’entrenament de l’Eliud, els dies previs vam fer una porra. Dels 19 que vam dir un possible temps, només un no confiava en el rècord del món. La majoria ens movíem entre les 2 h 2 min 30 s i la marca de Denis Kimetto (2:02:57). Jo havia votat per 2:02:37. I em vaig equivocar de gairebé un minut.

L’Eliud ens va demostrar que som homes de poca fe. La marató, quan es corre bé, s’acaba amb la segona meitat més ràpida que la primera. I ell va dir que passaria per l’equador en només una hora i un minut (el seu temps va ser d’1:01:06). Poc importava que dues de les seves llebres haguessin plegat cap al quilòmetre 15. La mirada de l’Eliud era de concentració absoluta, perduda cap a l’infinit però amb una missió especial: fer història. Fa gairebé tres anys que treballo al costat d’aquest heroi i no deixa de sorprendre’m la seva capacitat de treballar. És metòdic, constant, eficaç i, per damunt de tot, proper. La seva carrera esportiva, especialment des que es dedica a les maratons, és immaculada. I tot i així és pura humilitat. Quan parles amb ell et deixa anar perles com ara: “El 100% de mi no és res comparat amb l’1% de l’equip”. I això que practica un esport individual!

Rere l’èxit d’Eliud Kipchoge no hi ha secrets ni fórmules màgiques més enllà de la passió per donar el millor de si mateix, sense enganyar-se ni un sol dia, ni un sol moment. No li conec cap dia en què s’hagi saltat un entrenament; ni tan sols un dia en què s’hagi entrenat al 50% perquè havia tingut una mala nit o plovia.

Algú es pot preguntar què li queda per fer i, tot i que no en sé la resposta, puc aventurar-me a dir que queda molt per fer. L’alegria amb què l’Eliud va creuar la meta a Berlín demostrava que feliç que era per haver aconseguit el rècord del món. Però no era la cirereta que li faltava per acabar una carrera esportiva perfecta. És només un graó més de cara a ser una llegenda. Una llegenda que potser acabarà un dia amb una derrota, i no serà un final trist; serà la confirmació que és humà.

Mentrestant, el seu lema continua vigent: “ No human is limited ” [Cap ésser humà està limitat]. El que veig més complicat, potser perquè soc un home de poca fe, és rebaixar la barrera de les dues hores en una marató. Ho veig lluny; falta molt i falten candidats. No descarto que l’Eliud continuï millorant el rècord del món en les seves pròximes maratons... però després crec que ens espera una bona temporada fins que arribi algú tan excepcional com ell. Perquè cal talent, dedicació i una fe abismal per voler passar la primera mitja marató en menys de 61 minuts i ser capaç de córrer encara més a la segona meitat.

O potser ens falta gent com la que Nike ens està ajudant a idolatrar: gent que no creu que els seus somnis siguin bojos sinó, més aviat, si són prou bojos. L’Eliud n’és un. Algú hi veu relleu?