Les dues peces que multipliquen el pla

BarcelonaSón competència. Seran més recursos. Podran ser una nova idea. Aleix Vidal i Arda Turan són el que feia falta per millorar la plantilla del Barça del triplet i, alhora, són una reproducció d’un perfil que ja existeix en l’equip de Luis Enrique. Els dos nous fitxatges blaugranes, que el club ja pot inscriure des d’avui, que s’ha acabat la sanció de la FIFA, són moltes coses que l’equip agrairà en el segon tram de la temporada però, sobretot, obren un ventall de possibilitats tàctiques que enriquirà el pla del flamant millor equip del món. El pot multiplicar, de fet, per fer-lo encara més imprevisible i versàtil. És difícil saber si mig any d’entrenaments sense competició pot haver servit per trobar-los l’encaix ideal ja des del primer dia, però és segur que haurà incendiat la imaginació del cos tècnic, que fa mesos que visualitza tot el que poden oferir en la dinàmica actual.

Mesos de fer futbol-ficció

Des de l’anunci de les dues incorporacions, mirar un partit del Barça integrant-hi Aleix Vidal i Arda Turan ha sigut un exercici enriquidor de futbol-ficció. La naturalesa dels ex del Sevilla i de l’Atlètic de Madrid sembla destinada a cobrir unes necessitats concretes que tenia l’equip, especialment des de la marxa de Pedro i Xavi, com les de ser més verticals enganxats a la banda o afegir capacitat de guardar la possessió. Però el més atractiu del procés d’imaginar-los al Camp Nou és que són dues peces que, si exploten les seves virtuts més diferenciades dins de la plantilla, insinuen uns ajustos col·lectius que poden canviar substancialment el rendiment d’algunes peces principals de l’equip. I aquesta és la part més atraient de l’etapa que s’enceta ara al Barça.

Què vénen a fer Arda i Aleix? Per què se’ls ha fitxat? Quines millores poden oferir al joc col·lectiu? I què alteraran de la dinàmica general? Per començar a resoldre tots aquests interrogants, s’ha de començar per aclarir on sembla més probable que juguin. I aquí és temptador acabar en el carreró perillós de dir que Aleix Vidal ve per fer d’Alves i que Arda, per exemple, farà d’Iniesta. Sense ser dues afirmacions radicalment errònies, carreguen un pes que pot perjudicar el potencial real de l’encaix dels dos. Perquè el més probable és que, a la llarga, acabin sent literalment la versió oposada a les actuals del lateral brasiler i l’interior manxec.

Un lateral més de l’estil de Jordi Alba

Amb Aleix Vidal s’ha de tenir clar que no és estrictament un lateral -va estrenar demarcació al final del curs passat per urgències d’Unai Emery- però és el que ha vingut a fer al Barça. La seva ubicació més lògica serà la banda dreta, ecosistema monopolitzat per Alves -amb permís d’un Sergi Roberto a qui no s’hauria d’ignorar en aquesta possibilitat-. El que fa interessant l’aparició del de Puigpelat ara és que recupera el perfil d’un lateral vertical, que prefereix avançar per la banda en posicions obertes i que explota el carril exterior amb pujades constants fins a la línia de fons, més com l’extrem que ha sigut que com el lateral que està aprenent a ser. És, per entendre’ns, l’Alves del 2008, però no l’actual, i de fet s’assembla més al que ofereix Jordi Alba per la banda esquerra que al que actualment fa el brasiler pel seu sector. I això està condicionat per les peces amb qui conviurà si actua per la zona dreta.

El Barça actual ha trobat l’equilibri canviant els patrons més naturals del seu triangle de banda. Amb Messi instal·lat preferentment per dins, és el migcampista (habitualment Rakitic) qui agafa profunditat i amplitud i el lateral (Alves) qui garanteix una sortida per combinar amb una posició menys oberta i menys avançada. Funciona perquè la complicitat de l’argentí i el brasiler és màxima, i es beneficien de la disciplina amb què la compensa el croat. Per l’esquerra, el patró és més clàssic: les associacions les busquen Neymar i Iniesta i l’espai l’explora Jordi Alba. Amb Aleix, reapareix el repartiment més acadèmic dels rols (el lateral puja la banda i l’interior dóna sortida segura al peu) i es trenca el binomi Alves-Messi que Rakitic ha tornat a fer efectiu. Però si Aleix agafa la banda per córrer amunt i avall, calen ajustos per no perdre l’equilibri.

I aquí és on entra en joc Arda Turan. A priori, el turc respon més al patró de migcampista creatiu que al de defensiu; seria més un mitjapunta que un interior. És tècnic, té visió de joc, esquiva rivals, els atrau i els distreu. L’exmatalasser, sense ser d’aquells que regala assistències luxoses o fa canvis d’orientació impensables, necessita la possessió per expressar-se i pot ser un recurs ideal per deixar morir els partits que el trident hagi desencallat al principi, com feia Xavi a les últimes mitges hores l’any passat, tot i que no com a organitzador sinó com a boia a camp rival.

Inventar-se un mitjapunta

Aplicat des de l’inici, però, Arda és un recurs extra en la dinàmica d’atac a l’ombra del trident. D’Arda, no se n’han d’esperar desmarcatges en ruptura ni grans recorreguts en transició defensiva. Arda significarà tornar a defensar amb la pilota. Si només amb Koke ja generava coses, intuir el que pot produir en pocs metres amb Messi, Neymar o Iniesta és obrir un laberint màgic a la zona central. Però és sostenible tanta peça junta d’aquest perfil? Com s’ha de compensar? Amb el turc guanya força l’estructura del 4-2-3-1 que es deixava veure quan entrava Pedro al camp en la fase decisiva de la temporada del triplet. I aquí eclosiona la versió més a la base d’Iniesta, clau en la sortida de la pilota, i la intenció d’estirar els laterals. És el nou pla?