Dues maneres d’utilitzar la lliga del país

Periodista I EntrenadoraAvui (17 h, Gol) es decideix la campiona del Mundial de França 2019. Després de 51 partits, Lió acull l’últim enfrontament, el més important. Els Estats Units defensen títol contra els Països Baixos, que han sorprès a tothom arribant a la final, quan tot just és la seva segona participació en la màxima competició internacional. Van debutar al Canadà, fa quatre anys, però l’embranzida i l’eufòria d’haver-se proclamat campiones d’Europa fa dos anys encara empenyen l’equip neerlandès, que buscarà allargar la màgia 90 (o 120) minuts més contra la totpoderosa selecció nord-americana. Els dos equips arriben invictes, però una pròrroga recent a semifinals ha castigat més les cames europees.

Serà una gran final. Emocionant, probablement més igualada del que a priori es pot imaginar, i plena de microdetalls que decidiran qui aixeca la Copa. La pilota aturada ha salvat els Països Baixos quan el joc no era fresc, però el fet de ser efectives en accions d’estratègia li ha resolt moltes coses als Estats Units. L’entrada al partit segueix sent una arma infal·lible per a les nord-americanes, que marquen sempre abans del minut 12 i que encara no s’han vist contra les cordes. O, si més no, per darrere en el marcador. No coneixem la cara agònica de l’equip de Jill Ellis, i no és el mateix l’estrès de resistir amb un resultat a favor que el d’estar contra el rellotge buscant el gol. Aquest patiment sí que l’ha sentit el combinat de Sarina Wiegman, que s’ha fet més fort com més dificultats es trobava pel camí. Serà una final de xocs entre Van der Gragt i Morgan, entre Martens i O’Hara, entre Miedema i les centrals nord-americanes. Serà un equilibri de forces al mig del camp, serà una batalla sota els pals, serà un desafiament a les banquetes. Serà una bona final per a un gran Mundial.

I serà, també, una final que exposarà dos models radicalment diferents de lliga nacional. D’una banda, hi tindrem les 23 convocades dels Estats Units, totes provinents de la National Women’s Soccer League (NWSL) i, de l’altra, hi haurà la llista dels Països Baixos, amb només sis jugadores de l’Eredivisie. Cap d’elles, a més, està sent una peça estructural. Ho era al principi Kika van Es, lateral de l’Ajax, però de titular va passar a suplent de la defensa del Betis Merel van Dongen. Aquesta és la realitat holandesa: les seves millors jugadores juguen fora del país. Les que s’hi queden encara són lluny del primer nivell mundial. Victoria Pelova (ADO Den Haag), la portera suplent Lize Kop (Ajax), Ellen Jansen (Ajax) i Liza van der Most (Ajax) no han jugat encara cap minut, mentre que Renate Jansen (Twente) ha tingut una participació circumstancial en un únic partit.

L’Eredivisie encara és una lliga menor i fa anys que l’associació holandesa de futbol (KNVB) busca el millor format per augmentar-ne el nivell. A banda de trobar la implicació dels principals clubs masculins (com el PSV Eindhoven o l’Ajax, creats al 2012), ha anat ajustant el nombre d’equips per tenir el màxim de competitivitat. El 2007 jugaven només sis equips a quatre voltes i per al curs 2010/11 es va ampliar a vuit, amb tres rondes de partits. Entre les temporades 2012 i 2015, la competició va ajuntar-se amb la lliga belga, i es va inventar la Lliga BeNe. No va convèncer i uns anys més tard es va recuperar el vell format. Enmig d’aquests enrenous estructurals, les jugadores anaven marxant: Martens juga fora des del 2012 (Duisburg, Göteborg i Rosengard, abans de fitxar pel Barça); Miedema, des del 2014 (amb 18 anys va fitxar pel Bayern Munic i fa tres anys que juga a l’Arsenal); Van Veenendaal, des del 2015 (a l’Arsenal); i Van de Donk, també fa quatre anys que juga fora (Göteborg i Arsenal).

Aquest èxode de futbolistes és, precisament, el que va activar els Estats Units a refer la seva competició nacional. Les millors jugadores travessaven l’Atlàntic i buscaven altres competicions: Rapinoe va anar a Austràlia i a Lió; Christen Press jugava a Suècia, Becky Sauerbrunn havia emigrat a Noruega. La Federació no podia acceptar tenir el talent tan lluny, que les seves cracs preferissin Europa. Després de la fallida de la Women’s United Soccer Association (2001-2003) i la Women’s Professional Soccer (2007-2012), es va crear la NWSL amb vuit equips, tres voltes i el clàssic format de play-off americà. La competició s’ha consolidat i manté el suport de la Federació, que entén que un dia a dia regular l’ajudarà a preparar-se bé com a selecció. I no es pot dir que l’invent no els funcioni.