El drama dels clubs de futbol dirigits per control remot

BarcelonaLa Lliga s’ha convertit, en l’última dècada, en un mercat atractiu per a empresaris, fons inversors i hòldings estrangers que busquen diversificar els seus negocis entrant en el futbol. La majoria són rebuts amb les mans obertes pels plans d’inversió amb què arriben. Prometen liquidar deutes històrics, ambiciosos projectes esportius i ampliar i millorar les infraestructures. La realitat esportiva, però, demostra que els diners que arriben de fora de l’Estat no sempre donen la felicitat: els cinc últims classificats de la competició estatal estan dirigits per propietaris estrangers. 

La lluita per evitar el descens implica enguany empresaris del Brasil, Singapur, la Xina, l'Aràbia Saudita i l'Argentina, els Emirats Àrabs i els Estats Units. La majoria opten per dirigir els clubs des de milers de quilòmetres de distància i per delegar la gestió del dia a dia. Una fórmula que, vistos alguns precedents, està resultant dramàtica per a nombrosos clubs històrics. Entre ells, l’Espanyol i el València, que han passat de lluitar per Europa a patir per no baixar.

La injecció de 160 milions de Chen Yansheng no ha servit per consolidar l’Espanyol entre els 10 primers equips de la Lliga. Una inversió similar s’estima que ha prestat Peter Lim al València, que aquest curs corre el risc de tornar a una categoria on no juga des del 1987. “El problema de Lim és més de gestió que de diners. Històricament, el València no és un club que hagi fet grans inversions en futbolistes, quan li ha anat millor és quan ha venut bé i ha invertit poc”, explica a l’ARA Vicent Molins, autor del llibre Club a la fuga, on repassa la gestió del conjunt xe en els últims anys. “No li importa tenir tota una ciutat en contra, fa cinc o sis anys que no la trepitja. És part del canvi que viu la indústria del futbol: ara l’entorn local ja no té una porta per anar a protestar, perquè el València ja no és a València”, lamenta Molins. 

Però què empeny diversos propietaris estrangers a seguir al capdavant de clubs a la deriva cada cop més devaluats? “Els seguidors locals ens prenem el futbol de manera tan seriosa que no veiem que, per a ells, el futbol no és una prioritat: el València és una part minoritària dins del hòlding Meriton, i això provoca que la distància sigui també afectiva”. Tant Lim com Chen, de fet, han insistit que els clubs no són un negoci per a ells, que es reivindiquen com a aficionats del futbol. “Lim no és un empresari del futbol. Si el València hagués estat en mans d’un fons d’inversió que volgués treure'n rèdit econòmic, el club estaria més ben gestionat, perquè almenys tindria un full de ruta”, indica Molins.

Cada propietari estranger té les seves particularitats, com ho demostra el fet que, malgrat la distància, Chen s’ha mostrat força més empàtic amb la situació que viu l’Espanyol que no pas altres propietaris que desapareixen durant llargues etapes. Malgrat tot, la seva gestió no és gaire diferent en alguns aspectes. L'amo blanc-i-blau, per exemple, va negociar des de la Xina, amb Roger Guasch i Òscar Perarnau, incorporacions com Borja Iglesias. Lim, al seu torn, fa viatjar a Singapur el director esportiu i l’entrenador de torn per planificar l'equip del València. Que tinguin l’última paraula en qüestions importants implica que la presa de decisions sigui més lenta del desitjable. “El problema és que Lim les pren molt de tant en tant i sempre arriben tard. La gent que té a la ciutat és poc operativa i no té capacitat per decidir”, diu Molins.

Amb les sortides de Mateu Alemany i José María Durán, directors generals que tenien un cert marge d’acció, tots dos clubs funcionen amb executius que es limiten a seguir les indicacions dels seus propietaris. “Amb gent com Alemany o Ferran Soriano, que coneixen el negoci, tindrien cobert el dia a dia. Els gestors que té el València són gent que portaven els hospitals del hòlding de Lim o eren l’amic d’un amic, gent que no tenen res a veure amb la ciutat ni amb el futbol”, indica l'autor de Club a la fuga.

Els mals exemples del Màlaga i del Racing de Santander

La gran amenaça per a aquests i altres clubs històrics no és baixar a Segona, sinó perpetuar-s’hi. “És un escenari que pot passar i que provocaria que el club es devalués. Abans l’entorn local et podia cobrir les espatlles o rescatar, però ara no té aquesta capacitat i el club pot quedar orbitant sense que la seva ciutat pugui fer-hi res. Ho veurem amb molts clubs: hòldings que, quan es cansen o no els van les coses bé, aniran passant els clubs a altres fons”, adverteix Molins. 

El Racing de Santander i el Màlaga en són dos clars exemples. Eren habituals a Primera a principis del segle XXI i ara, en canvi, lluiten per no baixar a la Primera RFEF. Entre l’ucraïnès Dimitri Piterman i l’indi Ali Syed van enfonsar el club càntabre a la tercera categoria espanyola. El Racing va haver de recórrer a un administrador judicial per poder destituir Syed com a administrador del club. A la Rosaleda encara segueix manant el xeic qatarià Nasser Al Thani, desentès d’un Màlaga on va deixar d’invertir quan es va frustrar un multimilionari projecte que volia desenvolupar al port La Bajadilla de Marbella. Ara acumula cinc anys a Segona, on coincideix amb el Granada, que s’ha convertit en un club ascensor des de la venda a l’empresa xinesa Daxian 2009. Diego Martínez va conduir-los a Primera i a l’Europa League, però la seva sortida va tornar a portar-los a Segona. El gallec no va aconseguir el mateix amb un Espanyol que, en una situació delicada, s’encomana a Luis García, el desè tècnic avalat per Chen Yansheng.