Domènec Torrent: “La variabilitat tàctica és el principal llegat que deixa el Pep a Alemanya”

MunicQuan Domènec Torrent surt d’un dels seus restaurants favorits de Munic, la mestressa de sala se li posa a plorar. Guardiola i el seu cos tècnic deixen molts amics a Baviera. El fins ara segon entrenador del Bayern es mou pel centre de la capital bavaresa amb la naturalitat de qui durant tres anys s’ha sentit aquí com a casa. Torrent explica com ha viscut la transformació del campió alemany en l’era Guardiola i com ha evolucionat alhora el tècnic de Santpedor.

¿Recorda com va anar el primer rondo que van introduir al Bayern?

Al primer entrenament, a l’Allianz Arena, davant 20.000 persones, vam fer uns rondos i uns jocs de posició que són molt típics del Pep. Al Bayern entenien els rondos més com una cosa lúdica, però per al Pep tenen una importància bàsica i així els ho va fer comprendre de seguida. De com els percebien els jugadors abans a ara hi ha molta diferència. Aquí podríem veure l’essència de l’aportació de Guardiola al Bayern.

Quines diferències?

Per a ells era una cosa per començar o acabar l’escalfament. Era gairebé només per divertir-se: la pilota podia sortir deu metres del cercle mentre no toqués al terra. Era una altra manera d’entendre-ho. Però des del primer dia el Pep va explicar-los que li donava molta importància a com es col·locaven, com era la recepció de la pilota, si el control era amb la cama dreta o l’esquerra. Ja era un exercici tècnic i tàctic, formava més part de l’entrenament. El Pep tenia clar que amb el rondo es milloren moltes coses. Els jugadors ho van entendre de seguida. Un dia vam tenir la curiositat de comparar els rondos dels primers entrenaments de tot, quan els costava practicar-los, amb els del segon any. No té res a veure. La pilota volava al final, els jugadors es desafiaven amb qualitat. I s’ho passaven molt bé.

¿Es pot dir que el joc de posició en el campió alemany era a les beceroles?

No ho havien fet mai. Desconeixen el sentit dels jocs de posició. Per al Pep, per a l’escola del Barça, és un hàbit, però a Alemanya es pensaven al principi que era un joc per mantenir la possessió de la pilota. Però era un joc de posició, de saber com t’has de posicionar i perfilar quan tens la pilota, on són els espais lliures i d’on has d’anar a pressionar quan no la tens. Era un exercici eminentment tàctic amb el seu component físic. El Lorenzo Buenaventura [preparador físic] mesurava les pulsacions i anaven molt altes. És un exercici molt complet en el qual el Pep creu molt per donar velocitat i sentit al joc. Al cap d’un o dos mesos els va fer entendre que no es tractava només de conservar la pilota sinó de com s’havia de jugar.

¿Els va costar agafar la idea?

Ho van agafar ràpidament. A Philipp Lahm li encantava i si algun dia no en fèiem a l’entrenament ens en demanava. I el porter Manu Neuer sempre volia ser en els exercicis de posició perquè millorava molt el joc amb el peu. Fins i tot els dies de recuperació, que no li tocava entrenar-se, demanava si hi podia participar. Els jugadors van veure que el joc de posició els beneficiava, que al camp jugaven molt més fàcil i que tenia sentit el que feien.

Com ha sigut el procés per convèncer els jugadors?

Als jugadors se’ls ha convençut ràpidament. Una altra cosa és la idea que podia pul·lular als mitjans de comunicació locals. Els futbolistes sempre han sigut molt oberts a les idees del Pep i de seguida les van fer seves. És una manera d’entendre el futbol que va fomentar el Cruyff i tant de bo perduri al Barça. Hi ha altra gent que entén que amb un futbol directe fas més via, però al Barça i al Bayern el joc de posició ha donat els seus fruits. Els jugadors alemanys quedaven parats de la intensitat del treball. A banda d’un esforç físic brutal, el que practicaven era l’essència del futbol: pèrdua de pilota, pressió, recuperació, ens tornem a obrir, la tornem a voler.

Quins matisos han hagut d’introduir pel perfil de jugador que tenien?

Potser aquí hi ha hagut més intensitat després de la pèrdua de pilota, perquè són jugadors físics i ràpids en la recuperació de la pilota. El joc de posició els va ser molt útil, perquè no només serveix quan tens la pilota, sinó també quan la perds. La qüestió no és pressionar per pressionar, sinó saber a quines zones hem d’anar, quins forats hem d’anar a tapar. Amb el Pep, amb una defensa avançada a 40 metres el Bayern ha batut el rècord d’equip menys golejat [17 gols] de la Bundesliga i en això el joc de posició té molt a veure.

Els equips de Guardiola passen sempre per ofensius, però fa l’efecte que ell dóna igual importància a la defensa.

El Pep es protegeix amb la pilota. Durant els quatre anys al Barça el seu equip va ser el menys golejat. I el mateix ha passat durant els tres anys a la Bundesliga. I no es pot dir que tinguéssim els millors defenses, perquè aquesta temporada hem batut el rècord de menys gols encaixats jugant un 80% del temps sense centrals nats, lesionats. El Pep s’ha inventat el Kimmich, l’Alaba i fins i tot el Rafinha jugant de centrals. La seva idea defensiva funciona. És curiós que ningú no ha pensat que en set anys de carrera a l’elit els seus equips sempre han sigut els menys golejats.

Quina ha sigut la clau per trobar una identitat conjunta a l’equip?

Quan arribes coneixes les qualitats reals dels jugadors. Al principi t’imagines que aquest o aquell jugador pot fer això, però després te n’adones que potser no. I veus qualitats que potser de lluny no veies. Per exemple: Lahm va arribar a ser com el nostre Xavi per la seva intel·ligència, pausa i control. Guardiola ha posat les millors qualitats dels jugadors al servei de l’equip. Sense trair la seva idea de domini del joc ha evolucionat molt: ha posat els laterals per dins, tres jugadors que s’intercanviaven posicions a bandes i l’equip ha sigut capaç de canviar tres vegades de sistema en un partit sense que es notés. No hem tingut Messi, Iniesta, Xavi ni Busquets, però en tres anys el Bayern no ha perdut davant cap rival el percentatge de possessió de pilota. Al Barça, Guardiola tenia jugadors boníssims, li quadrava tot. Es va inventar el fals 9, els dos extrems que picaven a l’espai, però allà va canviar de sistema només una vegada, quan va venir Cesc, per ajuntar la qualitat de tots. En canvi al Bayern hem jugat tot: un 5-3-2, un 3-4-3, un 4-2-3-1, un 4-3-3, un 4-4-2 amb rombe, un 4-4-2 en línia... Ara quan un rival se li presenta amb defensa de tres, de quatre o de cinc, el Pep ja té al seu cap com actuar. Ha sigut molt flexible. Mai no ha dit: “Com jo em dic Pep Guardiola només jugaré d’aquesta manera”.

¿Creu que el principal llegat que deixa Guardiola és la variabilitat tàctica?

Jo crec que sí. De la seva riquesa tàctica els principals beneficiats en són els jugadors, que han agraït el sentit de poder jugar amb matisos diferents. L’obra del Pep ha enganxat entre col·legues, potser perquè han patit les variants tàctiques quan s’enfrontaven al Bayern.

¿En quins altres equips creu que el Pep deixa petjada?

L’entrenador del Borussia Dortmund, Thomas Tuchel, s’ha declarat admirador del Pep i ha fet evolucionar moltíssim el seu equip basant-se en un joc de domini de la pilota. Tuchel es creu la idea de Guardiola i se la sent seva. També el Borussia Mönchengladbach, amb André Schubert, ha demostrat que volia jugar més des del darrere i no són tan directes, igual que el Hoffenheim de Julian Nagelsmann. També hem vist com ara hi ha uns deu equips que marquen en zona les jugades d’estratègia rival, quan abans eren dos o tres. Els ha agradat la idea del Pep i han vist que era efectiva. També en la selecció alemanya es veu una aportació del Pep, però això no es valorarà sinó amb el temps i la distància.

¿I en què creu que vostès s’han alemanyitzat?

En jugar també amb transicions molt més ràpides. Pel seu perfil, els jugadors del Bayern potser amb la pilota al peu no són tan brillants com els del Barça, però a l’espai i en velocitat fan molt més mal. En valorar aquestes qualitats vam intentar fer transicions veloces, si podia ser amb tres tocs millor que amb cinc.

I molts jugadors s’han guardiolitzat...

El Pep va veure en set o vuit entrenaments que Lahm podia jugar al mig. No perdia pilotes i tenia pausa.

¿S’ha pogut guardiolitzar Thomas Müller, essència del Bayern?

Müller és un jugador diferent. Als primers mesos, quan em van preguntar a qui em recordava, jo els deia que a Julio Salinas, perquè era un jugador alt, primet, que et feia gols, que ara t’apareixia per aquí, ara per allà. Müller és un futbolista que serà segurament màxim golejador de la història dels mundials. Ell mateix reconeix que ha evolucionat, que ha entès moltes més coses del joc. No corre tant per totes les posicions, està més quiet perquè sap que ja rebrà la pilota. I això és una aportació del Pep.

Aportació contracultural.

La contracultura ha sigut més respecte a la premsa o l’aficionat, perquè els jugadors de seguida van seguir el Pep. Després de tres anys ens comentaven que mai no havien tingut la sensació de dominar tant la Bundesliga. Fins i tot l’any del triplet, sovint arribaven igualats als últims minuts i treien forces de dins per decantar el partit a favor.

¿Els ha quedat res pendent de fer?

Era la primera experiència fora de casa i ens hem adaptat. Ens servirà.

I la Champions League?

Ens va faltar arribar a la final. Crec que la Champions aquest any ha sigut injusta amb nosaltres, per bé que l’Atlètic deu pensar el mateix. Ni contra el Madrid ni contra el Barça els anys anteriors ens vam merèixer passar, però aquest any sí. Però noto que la gent t’agraeix molt aquests anys fantàstics. Ens acomiadem amb benestar.

I ara, la Premier.

Crec que el missatge quan el Pep arriba a altres lligues és erroni. Diuen que canviarà l’estil i no és així. El Pep aporta noves idees, s’adapta al futbol de cada país. Jo diria que la idea del Pep no és canviar res, sinó aportar la seva manera d’entendre el futbol que no és millor ni pitjor, és diferent.