El fill d’Isaac Albéniz, el primer jugador que va passar del Barça al Madrid
BarcelonaEl 13 de maig del 1902 el Barça i el Madrid es veien les cares per primer cop. L’equip blaugrana, amb Joan Gamper al mig de la davantera, va imposar-se per 3-1 a les semifinals del torneig organitzat pel club blanc amb motiu de la coronació del rei Alfons XIII. El primer clàssic va arribar gràcies a l’empenta dels germans Padrós, els catalans que juntament amb Julián Palacios havien fundat el Reial Madrid el 1902.
El Madrid va ser derrotat clarament per un Barça en el qual jugava un jove de 16 anys: Alfonso Albéniz Jordana. El noi també va ser titular a la final d’aquell torneig, en què el Barça va perdre contra els bascos del Biscaia. Del que no queda constància és si després de la final ja va quedar-se a Madrid, però el 23 de maig la premsa madrilenya anunciava que Albéniz fitxava pels blancs. Alfonso Albéniz no va ser el primer jugador català de la història del Madrid -ho va ser Carlos Padrós-, però sí que va ser el primer jugador que va militar als dos equips. No se’l recorda per les seves arts amb una pilota, sinó que és recordat per la seva família, ja que era el fill del cèlebre compositor Isaac Albéniz.
Quan l’Alfonso va néixer el seu pare ja tenia fama com un dels millors compositors i intèrprets de piano d’Europa. Isaac Albéniz va morir relativament jove, als 49 anys, el 1909, després d’una vida intensa anant amunt i avall, canviant de ciutat per culpa de la feina del seu pare, funcionari de fronteres, que s’havia casat amb una dona de Figueres. Isaac Albéniz no va fer gaire cas a la passió del seu fill per la pilota, ja que ho considerava una ximpleria de jove. L’Alfonso, però, va debutar amb el Barça un 6 de gener del 1902, amb 16 anys acabats de fer, i va marcar un gol a l’Hispània a les semifinals de la Copa Macaya. En total jugaria 5 partits i marcaria dos gols.
L’Alfonso s’havia criat a Barcelona, on el pare s’havia establert el 1883 després d’anys de viatges. En aquesta ciutat es va casar amb Rosina Jordana, alumna seva, amb qui va tenir tres fills: l’Alfonso, nascut l’1 de gener del 1886; la Laura, que seria pintora, i l’Enriqueta. Durant anys van viure a Tiana, però l’Alfonso estudiava a Barcelona, on va descobrir el futbol. Va començar a jugar al Barça amb 15 anys i va debutar als 16, fet que el converteix en un dels jugadors més joves de la història del club.
Després d’aquella semifinal del 1902 Alfonso Albéniz se’n va anar a estudiar a Madrid i va jugar uns mesos amb el Madrid Foot-Ball, l’actual Reial Madrid. Després va passar a un altre club madrileny, l’Stadium. Al Madrid, de fet, hi va jugar pocs partits, la major part amistosos. Albéniz també va ser durant una època el primer president del Col·legi d’Àrbitres i fins i tot formaria part de la directiva del Madrid quan Carlos Padrós, un altre català, n’era el president. El 1906, però, va tornar a Barcelona i aquell estiu va jugar breument amb el Barça, amb el qual participaria en un partit de la Copa Salut, en què els organitzadors van demanar als equips que juguessin 9 futbolistes contra 9. El Barça va imposar-se per 4-2 i ell va fer un gol. Després va centrar-se en la seva carrera professional. Gràcies als contactes que li obria el seu cognom i a la seva constància, va iniciar una carrera diplomàtica d’èxit que el va portar a l’estranger. Seria ambaixador en diferents estats i representant espanyol a la Lliga de Nacions després de la Primera Guerra Mundial.
L’Alfonso es va casar amb una aristòcrata belga i van tenir dues filles, la Cecilia i la Diana, que va ser batejada com a Teresita perquè l’Església catòlica no va acceptar un nom considerat pagà. La família era feliç, però el 1941, quan estaven de vacances a Portugal, un metge va confondre la hipertensió que patia l’Alfonso, no el va saber tractar i va morir encara jove. La nissaga del primer futbolista que va passar del Barça al Madrid, però, va continuar un cop mort. Una de les seves filles, la Diana, es va acabar casant amb un noble rus que havia perdut les terres durant la Revolució Russa. Quan van tenir una filla li van posar de nom Cecilia, en honor a l’altra filla de l’Alfonso, morta en accident de trànsit el 1951 després d’anys esbojarrats en què havia sigut amant del torero Luis Miguel Dominguín, el pare de Miguel Bosé. De gran, aquesta nena, Cecilia Ciganer-Albéniz, es casaria amb Nicolas Sarkozy i seria la primera dona d’un president francès a divorciar-se durant el seu mandat.
Alfonso Albéniz no va ser, però, l’únic jugador que va canviar el Barça pel Madrid durant aquells primers anys. Molts jugadors, per estudis o per feina, anaven d’una ciutat a una altra i era comú veure futbolistes que jugaven a les dues entitats, com l’alacantí José Quirante, el polonès amb passaport francès Walter Rozitsky, l’anglès Charles Wallace o José Angel Berraondo. Un cas especialment significatiu va ser el dels germans Comamala.
El cas dels Comamala
Carles Comamala va néixer a Madrid el 1887, fill d’un canari i una basca. La família va arribar a Barcelona quan ell tenia mesos, i amb els anys es convertiria en un dels primers ídols del barcelonisme. A més, va tenir l’honor de ser el dissenyador de l’escut del Barça després de guanyar el concurs públic convocat pel club el 1910. El seu germà Arseni, nascut a Barcelona el 1888, també va ser golejador al Barça, però el 1911 va decidir marxar al Madrid enfadat pel tracte rebut al Barça.
Aquell any el Barça va patir una greu crisi quan Joan Gamper va expulsar molts jugadors, acusats d’haver organitzat un amistós contra el València per cobrar-ne l’entrada, ja que llavors els futbolistes no veien ni un ral. L’alacantí Quirante, considerat l’instigador, i els germans Comamala van ser expulsats i van fundar un nou club, el Casual. Però Arseni Comamala i Quirante van decidir marxar a jugar al Madrid del 1911 al 1913. En aquesta ocasió, el seu fitxatge per un club madrileny cada cop més fort ja va fer mal al Barça, a diferència del que havia passat amb Albéniz. Els pròxims encara farien més mal.
