De viure dels diners àrabs a generar els seus propis beneficis

ManchesterUn pont uneix l’Etihad Stadium amb la ciutat esportiva del Manchester City, la joia de la corona del club entrenat per Pep Guardiola. Ara fa 25 anys aquesta zona a l’est de la ciutat estava plena de naus industrials que van anar quedant buides i que es van convertir així en un refugi per a toxicòmans. L’Ajuntament va començar a canviar-ho quan va decidir aixecar-hi l’estadi de la seva candidatura per als Jocs Olímpics d’Estiu del 2000. La derrota no va aturar les obres i l’estadi es va destinar als Jocs de la Mancomunitat del 2002. Un any més tard, el 2003, el City firmava un contracte i el va llogar pels següents 250 anys. Lluny quedava el seu vell camp, Maine Road, enderrocat. La ciutat i el City es modernitzaven.

El 2008 l’Abu Dhabi United Group, un grup inversor dels Emirats Àrabs amb Mansour bin Zayed Al-Nahyan com a màxim accionista, va pagar 250 milions d’euros per adquirir el City, llavors en mans del Thaksin Shinawatra, ex primer ministre de Tailàndia acusat de corrupció. Els primers anys amb el nou propietari no van acabar de funcionar: el club va gastar molt per guanyar poc. Fins que va arribar Ferran Soriano, el 2012, l’any del primer títol de lliga del club des de l’any 1968. Soriano arribava amb la tasca de modernitzar un City des de les oficines, just al costat del camp on juga l’equip juvenil. Unes oficines en què es pot veure futbol des de la taula de treball i en què el català és una de les llengües més parlades, amb catalans treballant a la televisió del club, en marquèting, el futbol base o l’empresa de comunicació que busca crear un relat nou, modern i guanyador, al voltant de la figura de Guardiola.

Soriano ha aconseguit que el City deixi de ser un club que funciona gràcies als diners dels Emirats. Ara ja genera els seus beneficis i s’ha instal·lat en la sisena posició de la llista de clubs més rics del món. La temporada 2015-2016 el City va anunciar 22 milions d’euros de beneficis, encadenant dos anys amb guanys malgrat haver-se gastat més de 200 milions en fitxatges aquest estiu. L’última temporada ja van ser 423,3 milions d’euros, encara lluny dels més de 600 del Barça. “Soriano ha canviat la mentalitat. De club acomplexat a l’ombra del United a ser protagonista al mercat global. L’última aliança, amb el grup xinès Media Capital Holdings, l’ha convertit en el segon equip anglès amb més ingressos, quan fa 16 anys l’equip jugava a Tercera”, diu Rob Pollard, del Manchester Evening News

Quan Soriano va arribar l’octubre del 2012 al club, les pèrdues eren de més de 100 milions d’euros, especialment per la massa salarial dels jugadors, fitxats a cop de talonari per una entitat que no generava ingressos. Soriano ja s’havia reunit amb el xeic Mansour bin Zayed Al-Nahyan el 2011 a Abu Dhabi, però llavors estava lligat de mans i peus per la fallida de Spanair. El 2012 va acceptar l’oferta i una de les primeres decisions va ser fitxar Txiki Begiristain per controlar l’àrea esportiva. Si el City volia tenir futur, necessitava crear un futbol base digne, per no haver de fitxar sempre fora. Soriano també tenia clar que calia ingressar més per poder reduir la part dels diners destinats a sous dels futbolistes. De fet, el City va arribar a ser multat per la UEFA per aquest motiu, fet que va provocar crítiques a un Soriano que ha insistit des de llavors en la necessitat de destinar el 50% dels guanys en sous. Una xifra que encara queda lluny.

L’empresari català s’ha dedicat a buscar fonts d’ingressos amb la creació de l’empresa City Football Group (CFG), grup paraigua que inclou els clubs creats a altres continents, com el City de Nova York o de Melbourne, i les accions comprades del Yokohama Marinos japonès. “Si l’estratègia habitual d’una empresa que vulgui expandir-se en altres mercats és crear filials amb serveis compartits, en el món del futbol també podem seguir aquesta estratègia. Així es dóna resposta als milions de seguidors que viuen en països llunyans, sense la possibilitat d’assistir al camp”, explicava Soriano als alumnes d’Esade, on va estudiar, ara fa un any. A Soriano però, li falta una peça: “Cal tenir estil i projecte, però cal guanyar”. Per això ha arribat Guardiola.