La veritable història del partit de futbol de la mort

Enviat especial a Kíev (Ucraïna)Ucraïna és una terra que reescriu la seva història. El 2015, el Parlament va prohibir els símbols comunistes, tot i que encara se’n poden trobar al museu dedicat a la Segona Guerra Mundial, a Kíev. El 2007, el president Víktor Iúsxenko va arribar a proposar una llei que penalitzés la negació del Holodomor, la gran fam ucraïnesa. Del 1932 al 1933, milers d’ucraïnesos van morir de fam, i encara avui la qüestió és objecte de grans debats, sobre si les polítiques de Stalin, responsable de les morts, tenien com objectiu "destruir la nació ucraïnesa", tal com defensa la llei aprovada el 28 de novembre del 2006, quan es va definir el Holodomor com un genocidi. El 2007, Kíev va inaugurar un museu que hi estava dedicat, anys abans de la prohibició dels símbols comunistes.

Ucraïna, doncs, ha vist com es destrueixen velles estàtues i se n’aixequen algunes de noves, algunes dedicades a nacionalistes ucraïnesos dels anys 30 i 40 ben polèmics, ja que lluitaven per la seva terra, però per fer-ho van assassinar jueus i polonesos. I si calia, s’aliaven amb Hitler. Les revoltes i els conflictes bèl·lics dels últims anys han tensat encara més la relació d’Ucraïna amb Rússia. Dues terres ben properes, amb molt en comú, però a la vegada enemistades. La política ucraïnesa moderna ha viscut amb un ull mirant a Europa i un altre a Moscou. I no sempre és fàcil decidir què fer amb fets històrics com la història relacionada amb el futbol d’Ucraïna segons la qual un grup de futbolistes de Kíev van ser executats pels nazis, vestits de jugadors, ja que havien decidit guanyar un partit contra soldats alemanys.

Un partit com a eina de propaganda

A les portes del vell estadi del Dinamo, el Valeri Lobanovski, hi queda una estàtua de l’època comunista dedicada als futbolistes màrtirs. La història d’aquell equip ha sigut utilitzada com a arma propagandística pel comunisme, però també pel nou nacionalisme ucraïnès. I de tant ser explicada, ha acabat deformada, fins al punt que molts cops es diu que eren els jugadors del Dinamo de Kíev. Però ni era el Dinamo ni van ser executats al terreny de joc, just acabat el partit. Ara bé, sí que hi ha una part del cert, com en tota llegenda.

El 9 d'agost de 1942, en un petit estadi amb grades de fusta, el FC Start va derrotar el Flakelf, un equip format per soldats nazis, per 5-3. L'enfrontament ha passat a la història com "el partit de la mort", ja que molts dels jugadors de l'Start havien sigut executats durant la guerra. En un país, la Unió Soviètica, amb milions de morts per plorar, aquesta era una història ideal per recordar l'heroisme de la seva gent. Una manera de crear mites. Amb tot, la llegenda del partit de la mort tenia un problema: els supervivents. Sí, alguns jugadors seguien vius el 1945. No tot va ser veritat.

El 19 de setembre de 1941 les tropes alemanyes, amb els seus aliats romanesos i hongaresos, van envair Kíev. Els dies següents, més de 30.000 jueus van ser assassinats a Babi Yar, als afores de la ciutat. La guerra ho va parar tot, encara que les noves autoritats van intentar aparentar normalitat, i el juny de 1942 es va crear una lliga de futbol local amb dos equips ucraïnesos, el Rukh i l'Start, un equip de soldats romanesos, un d’hongaresos i un d’alemanys, el Flakelf, format per membres de les bateries antiaèries i de la força aèria, la Luftwaffe. El Rukh estava liderat per ucraïnesos que simpatitzaven amb Hitler i consideraven que a la seva ombra Ucraïna podria arribar a ser independent. En aquest equip va acabar jugant Makar Gontxarenko, un extrem de 29 anys que havia jugat a l'equip més gran de la ciutat, el Dinamo de Kíev, del 1935 a 1939, quan havia sigut acomiadat per baix rendiment. Gontxarenko, però, va rebre poc després la proposta d'unir-se a alguns vells companys del Dinamo en un nou equip, el FC Start. Va acceptar. Darrere d'aquest club hi havia Joseph Kordik, el director d'un forn que subministrava pa a l'exèrcit. Kordik, ciutadà txec amb passaport alemany, va resultar ser un gran aficionat al futbol i va proposar a un dels seus treballadors, Nikolai Trusevitx, crear l'equip quan va descobrir que havia sigut porter del Dinamo. Trusevitx i Kordik van convèncer alguns antics jugadors del Dinamo i del Lokomotiv de Kíev, l'equip dels ferrocarrils locals, per enrolar-se en el projecte. Treballar al forn no era mal negoci: tindrien bona alimentació i temps per entrenar. L'equip el van completar tres policies municipals que havien jugat en equips de segona. És a dir, la meitat de l'equip no havia jugat mai al Dinamo.

I va ser així com el FC Start va començar a guanyar tots els partits. Al Flakelf el van golejar per 5-1 un 6 de agost. Tres dies després, es va organitzar una revenja, el duel que passaria a la història com "el partit de la mort". Només va tenir uns 2.000 espectadors, molts d'ells soldats nazis que podien pagar l'entrada i es volien distreure. Gontxarenko va explicar que abans del partit tothom els va dir que seria una bogeria tornar a humiliar els alemanys. En una època en què podies ser executat per qualsevol tonteria, l'advertència tenia sentit. El jugador també va explicar que la Gestapo els va ordenar fer la salutació feixista abans del partit, amb el braç dret estès, i ells s'hi van negar. Fos com fos, el FC Start va tornar a guanyar, tot i que no queda clar com va anar el partit. En algunes versions, els alemanys havien arribat a manar al marcador per 0-3 després de lesionar el porter ucraïnès. En altres versions, el davanter Alexei Klimenko va driblar el porter alemany en l'última jugada del partit i en lloc de marcar va enviar la pilota fora, per provocar. Al final, l'Start es va imposar per 5-3.

Però al final del partit no va passar res. Ni els van detenir, ni els van executar vestits de futbolistes, tal com es va arribar a explicar. De fet, uns dies després van golejar el Rukh per 8-0. Va ser just després d’aquest partit quan la major part dels jugadors van ser detinguts quan treballaven al forn. Hi ha diferents versions sobre les raons d'aquesta detenció. Potser van descobrir que alguns eren antics jugadors del Dinamo i els van torturar per saber si també havien sigut membres del KGB, la policia secreta soviètica, que controlava aquest club. Gontxarenko va insinuar una vegada que potser van ser denunciats per Georgi Sxvetsov, l'entrenador del Rukh, cansat de perdre contra uns paios que no compartien el seu pensament polític. Tots van ser detinguts, però només tres van ser executats: Trusevitx, Klimenko i Ivan Kuzmenko. I aquests tres, segurament, havien format part del KGB.

Els altres van ser internats al camp de treball de Syrets, on tres més serien executats el 23 de febrer de 1943, quan després d'un acte de sabotatge, els nazis van ordenar matar un de cada tres presoners com a represàlia i tres futbolistes van morir. Gontxarenko, que havia sigut destinat a reparar sabates i botes al costat d'un company d'equip, Sviridovski, va entendre que el millor que podia fer era escapar-se. Ell i Sviridosvski van ser amagats pels veïns del camp de treball i així van sobreviure. Dos jugadors més, Putistin i Tyutchev, van escapar-se quan els nazis abandonaven la ciutat i van seguir jugant després de la guerra, tot i que van morir relativament joves. Komarov va acabar fugint amb els nazis, no se sap si de forma voluntària o com a presoner, quan els soviètics van capgirar el destí de la guerra, i va acabar els seus dies al Canadà sense explicar la seva versió d'aquest partit. Dos més, Timofeyev i Gundarev, van ser enviats a un camp de presoners per Stalin, ja que tots dos havien acceptat treballar com a policies municipals durant l'ocupació i, per tant, van ser considerats col·laboradors dels nazis. Els que van sobreviure van haver d'explicar la versió oficial, segons la qual no existia cap lliga i va ser un partit aïllat, organitzat pels nazis per demostrar la seva superioritat, en què els nois del FC Start, tots antics jugadors del Dinamo i dirigits per Koldik, transformat per art de màgia en ciutadà soviètic, van guanyar tot i estar amenaçats. I per això van ser afusellats.

Quan la Unió Soviètica es va enfonsar, només quedava viu Gontxarenko, que va morir ofegat per l’alcoholisme, i que va explicar versions cada cop més exagerades a qui el volia escoltar sobre el partit de la mort, un encontre que ha inspirat films com ‘Evasió o victòria’, de John Huston, llibres i relats. Però a molta gent no els acaba d’interessar la veritat. La veritat és que no tots els jugadors eren comunistes, com es deia a l'URSS, però molts sí que ho eren, cosa que no agrada a la Kíev actual.