Gerard Piqué, la diana perfecta per al madridisme

BarcelonaJa fa temps que Gerard Piquéha deixat de ser un jugador més. Molts anys. I no perquè sigui titular al Barça, sinó per la seva actitud tant a dins com a fora del terreny de joc. És un dels líders del vestidor i candidat a convertir-se aviat en un dels capitans del primer equip. Però també és una persona polèmica, de les que no es mosseguen la llengua, de les que diuen què pensen encara que no sigui políticament correcte. “De tant en tant ens hem de treure la corbata”, reconeix ell mateix. Piqué té una personalitat genuïna. Si hi ha sarau té tots els números per estar-hi implicat. Ho saben els aficionats i també els mitjans de Madrid. Però, per què? ¿És una manera de motivar-se o simplement ell és així? ¿Li agrada generar polèmica o és a través dels mitjans de comunicació que s’amplifiquen i es distorsionen les seves paraules?

“La personalitat de Piqué és un dels seus actius, i és bona en un jugador del Barça. En el seu cas ha demostrat que li va bé ser així”, comenta Xesco Espar, exentrenador del Barça d’handbol i expert en alt rendiment. “Hi ha persones que se senten més fortes i compactes quan hi ha sarau. No només al Barça, és una situació general en l’esport d’elit”, afegeix Montserrat Ferraro, expresidenta de l’Associació Catalana de Psicologia de l’Esport i actual directora de Ferraro Consulting. “En un equip no hi poden haver onze Iniestas ni onze Piqués. Cadascú té el seu rol i Piqué ha agafat el del provocador”, remata Lluís Pastor, professor de comunicació de la UOC.

Un caràcter genuí

Piqué va deixar les categories inferiors del Barça amb 17 anys per anar-se’n al Manchester United. Va tornar l’estiu del 2008, el primer any de Guardiola com a entrenador. Aleshores tenia 21 anys i destacava perquè estava sempre de broma, fins al punt que pesos pesants com Carles Puyol o Xavi Hernández li havien hagut de cridar algun cop l’atenció. “És bo passar-s’ho bé, però tot té un límit”, deia el de Terrassa. Amb els anys Piqué va agafar més confiança i va mostrar el seu caràcter extravertit. Un exemple són els gestos desacomplexats al camp, com quan va celebrar el seu gol al Bernabéu (el dia del 2-6) estirant-se la samarreta, o quan va celebrar el 5-0 contra el Reial Madrid aixecant la mà amb els cinc dits estesos. I també sense que la pilota estigués en joc, com el dia que va dir que els xiulets del Bernabéu eren “música celestial”, quan va fer befa de la festa dels jugadors del Madrid amb el cantant Kevin Roldan (“Kevin, amb tu va començar tot”) en la celebració del triplet o, més recentment, quan va respondre amb un missatge a Twitter a les acusacions d’un programa de televisió sobre l’estat en què havien deixat els vestidors de Getafe després de la celebració de Halloween. Per si no fos poc, el seu posicionament polític a favor del dret a decidir de Catalunya -molt pocs futbolistes professionals ho han fet- va desencadenar un reguitzell de crítiques des d’arreu de l’estat espanyol.

“Una ganga per a la premsa”

“Piqué no és un hipòcrita, és algú que diu el que pensa. I això crec que és bo. Però quan ets provocador acabes generant tot aquest soroll”, opina el periodista Siro López, excap d’esports de Telemadrid i tertulià habitual en programes esportius. “Ha anat de menys a més -afegeix Vicente Azpitarte, cap de continguts del grup Libertad Digital i expresentador del programa Tiempo extra a esRadio-. Penso que és algú que es creu intel·ligent, que li agrada sortir als titulars i que tant se li’n dóna què es digui d’ell. Me l’imagino a casa, llegint l’ As o el Marca l’endemà de fer una declaració de les seves i fent-se un panxó de riure amb el que han publicat”.

Piqué no és l’estrella de l’equip, però Messi gairebé no fa declaracions públiques, i les poques que fa són poc polèmiques. Tot el contrari que el central barceloní. “No ens enganyem, Piqué és una ganga per als programes esportius. Les tertúlies i els diaris necessiten això: titulars. I ell en dóna, igual que al seu dia ho feien Guardiola, Mourinho o Clemente”, apunta Siro López. “No és que se’l burxi des de Madrid -matisa Azpitarte-. Simplement, dóna joc. I com que quan parla diu coses, aquests titulars acaben generant polèmica”. “Piqué ha optat pel rol de provocador. I esclar, si fas el paper de provocador, és lògic que la gent s’acabi sentint provocada”, diu Pastor.

Un altre tema és el dels xiulets amb la selecció espanyola. “Hi ha gent que els relaciona amb el comentari de Kevin Roldan, però no hi estic d’acord. No veig els aficionats de Logronyo o d’Alacant escridassant-lo per això, perquè la majoria ni tan sols són del Madrid. El que passa és que la gent no entén que algú que se sent independentista vesteixi la samarreta de la selecció espanyola”, diu Azpitarte, taxatiu. En canvi, Montserrat Ferraro té un punt de vista diferent. “És la situació política actual. Estem en un moment molt especial, una olla candent, i qualsevol declaració, qualsevol comentari, és una espurna que genera un incendi”. La psicòloga té clar que el seu cas és especial i que “s’ha arribat a un punt en què qualsevol paraula seva es converteix en carnassa”, i que quan es demana que no se’l xiuli “s’acaba produint l’efecte contrari”.

En tot aquest enrenou el gran dubte és saber com afecta en el rendiment del mateix jugador. “Només hi ha un inconvenient, la preatenció. És a dir, la preparació prèvia al partit. Cal que sigui la justa per arribar-hi concentrat, però si et passes pots produir l’efecte contrari -destaca Xesco Espar-. Piqué fa 10 anys que juga a l’elit, ha acumulat veterania i experiència i ja ha demostrat que a ell no l’afecta. Però això no vol dir que sigui una cosa a imitar, sobretot pels joves”.

Demà Piqué serà titular al clàssic i rebrà una sonora xiulada del Santiago Bernabéu. “El Madrid va tenir Hugo Sánchez o Hierro, i el Barça va tenir Stòitxkov o Joan Gaspart”, recorda Lluís Pastor. Gerard Piqué és el següent. “I si ell no hi fos, ens l’hauríem d’inventar”, conclou.