Un dia tan bons i l’altre... tan dolents
Soc conscient de la meva hipersensibilitat amb el tema, però em costa entendre l’enfocament que sovint donem a l’esport al nostre país. Aquest matí navegava per internet mentre assaboria les meves llesques de pa torrat i un cafè amb llet, satisfeta de l’entrenament, fins que un titular m’ha tallat el bon aire. “ Ruth Beitia decepciona ”. L’he llegit dues o tres vegades, no fos cas que la rostida de les vambes de primera hora m’hagués privat d’alguna facultat de comprensió lectora.
Intentant no deixar-me endur per la primera impressió, he llegit la notícia i no ha millorat. Després del titular, des del meu punt de vista, sensacionalista, la notícia explicava com havia transcorregut la quarta etapa de la Diamond League d’atletisme. Feia la crònica de la jornada amb les diferents disciplines i destacava les actuacions més rellevants. A banda d’això, repetia amb negreta: “ y fue muy decepcionante para la campeona olímpica española Ruth Beitia, que terminó última en el salto de altura ”.
No sé si calia. Primer, no sé si calia destacar en el títol aquesta decepció quan la notícia amb prou feines en parla i s’esplaia més profundament amb altres atletes. Ho trobo periodísticament desequilibrat. Segon, no sé si calia fer servir concretament aquesta paraula.
No conec Beitia, ignoro la seva simpatia, amabilitat o qualitat humana, però si ens fixem en els resultats esportius no es pot obviar que es tracta d’una de les millors atletes d’Espanya, amb una carrera extensa, constant i exitosa.
Ho entenc, és morbós veure fallar una de les grans, però no tot s’hi val per aconseguir lectors. Els mitjans tenim l’obligació d’explicar les coses amb tota l’objectivitat de què siguem capaços i no podem entrar en judicis de valor ni per elevar com déus ni per aixafar com formigues. Aquestes afirmacions catastròfiques fetes des del darrere d’una pantalla d’ordinador no fan cap bé ni a l’esport ni a l’esportista, que, segurament, no passa pel seu millor moment ni esportiu ni personal.
Arribar a l’esport d’alt nivell és complicat, i mantenir-s’hi només està en mans d’alguns escollits. Quan escrivim amb lleugeresa titulars d’aquestes característiques no som conscients de com poden afectar esportistes que, ben igual que tots nosaltres, són persones amb les seves grandeses i capacitats, però també amb els seus dubtes i temors. Ens fan gaudir amb els seus èxits sense demanar-nos res a canvi, no cal que els trepitgem públicament quan passen per un sotrac.
