El dia més especial per a Vila-real, la població que vol ser la més petita d'Europa amb un títol continental

Barcelona"Quan vaig arribar al Vila-real, no tenia Ciutat Esportiva. I el Madrigal estava en obres, era molt petit. El vestidor era molt modest i solíem entrenar-nos al mateix camp cada matí. Molts jugadors hi anaven caminant, altres vivien a la part de la costa. Era com viure en un poble. Et parava un senyor que anava a treballar al camp, els nens de l’escola...", recorda l’exporter Andreu Palop, que va jugar a mitjans dels anys 90 cedit al club groguet. "Ja veies que la directiva volia créixer, però ¿imaginar que podria jugar una final Europea? No, llavors semblava una bogeria", explica.

L’equip groguet juga aquest dimecres la seva primera final. Després d’anys de bona feina, el Vila-real s’enfronta al Manchester United, considerat per molts estudis com el club amb més aficionats arreu del planeta, en una final d’extrems de l’Europa League. Un gegant contra l’equip d’una població de tot just 50.000 habitants. La final de Gdansk (21 h / Movistar) tindrà alguns aficionats dels dos clubs a les graderies, presents en un dia en què l’equip de la Plana es convertirà en un dels clubs d'una ciutat més petita en arribar a una final. El rècord és del Mònaco, amb una ciutat de 39.000 ciutadans, que ha arribat a una final de la Champions i una de la Recopa, i les ha perdut totes dues. El Bastia cors, amb 43.000 ciutadans, va perdre la final de la UEFA del 1978 contra el PSV. Si guanya, doncs, Vila-real seria la ciutat més petita amb un títol internacional, fita que a hores d'ara està en mans del Malines belga, que va guanyar la Recopa del 1988 contra l’Ajax. Malines tenia llavors una mica menys de 60.000 ciutadans.

Un llarg camí amb inici a Barcelona

"Sempre volem més, però aquest serà el partit més important de la nostra història", ha admès el president Fernando Roig, que s’ha recuperat a temps del covid-19 i podrà ser a l’estadi polonès. Durant dècades, el Vila-real va ser un club més del futbol regional valencià. Fundat el 1923 per un estudiant de farmàcia, José Calduch –que s’havia enamorat del futbol veient partits del Barça i l’Espanyol a Barcelona, on estudiava–, l’equip pujaria per primer cop a Segona el 1970, de forma molt breu. Però començaria a fer soroll de veritat el 1992, quan amb Pascual Font de president va pujar per primer cop al futbol professional. Fins llavors, molta gent de Vila-real seguia el Castelló, l’equip gran de la província, amb el qual ara l’uneix una forta rivalitat. El 1994, de fet, el Castelló va baixar a Segona B en una última jornada en què el Vila-real va evitar el descens guanyant a Cadis in extremis. Per primer cop, els groguets estaven per sobre dels orelluts. Si el Castelló havia jugat a Primera, el Vila-real sempre ho havia fet a Tercera. Els últims anys, en canvi, el Castelló s’ha vist perdent derbis contra el Vila-real B i fins i tot contra el Vila-real C. Un gir històric. Vila-real, la ciutat famosa per les seves taronges durant dècades, havia passat per davant de la capital, Castelló. De fet, la final contra el Manchester United arriba 48 hores després del descens del Castelló de Segona a Primera RFEF, la tercera categoria del futbol estatal. Separats per pocs quilòmetres, els dos municipis segueixen vivint camins diferents.

El 1996 Font va vendre el club a Fernando Roig, membre d’una important nissaga empresarial valenciana. Roig és el propietari de l'empresa de ceràmica Pamesa i amo de l'11% de la cadena de supermercats que dirigeix el seu germà Juan Roig, Mercadona. Els Roig sempre han utilitzat l’esport tant per fer negocis com per fer-se un espai a la societat. Així, Francisco Roig, el seu germà gran, va ser accionista majoritari i president del València de futbol del 1994 al 1997, gràcies als diners que havia fet a Guinea Equatorial treballant amb el dictador Teodoro Obiang. Fernando, per la seva part, presidia el Pamesa València de bàsquet, amb el qual va guanyar una final de Copa el 1998 contra el Joventut de Badalona. Poc després abandonaria el bàsquet per centrar-se en el Vila-real de futbol, mentre el seu germà Juan presidia el València de bàsquet femení.

El Vila-real s’ha convertit en la gran passió de Fernando Roig, que va encertar en entregar el govern del club a José Manuel Llaneza com a director executiu. Plegats van crear aquest gegant amb un pressupost de 140 milions, amb una de les ciutats esportives més modernes d’Espanya, més de 20.000 socis i jugadors de primer nivell. El 1998 el club va pujar per primer cop a Primera al guanyar-li la promoció al Compostel·la. "Tothom pensava que segurament ens tocaria baixar, ja que veure el Vila-real a Primera era una sorpresa. Però l’equip es va reforçar amb jugadors amb experiència com Robert Fernàndez o Craioveanu", recorda Palop. Roig va pagar l’ampliació del Madrigal de 7.500 a 12.000 espectadors (ara ja són més de 26.000 en una estadi encaixonat al mig d’un barri popular) i el Vila-real debutaria a Primera perdent al Bernabéu. Abans de Nadal, però, va guanyar al Camp Nou per 1-3. Un dels jugadors era Imanol Alguacil, actual tècnic de la Reial Societat. L’equip, però, va baixar a Segona de seguida, ja que, segons recordaria Llaneza, "ens vam creure més llestos que ningú i no ho érem". Ara bé, en 12 mesos arribaria un segon ascens que donaria pas a 15 anys seguits a Primera, amb participacions a Europa i les semifinals de Champions del 2006. Roig ha cuidat els aficionats del club, amb iniciatives com regalar el carnet als socis que no podien pagar-lo si estaven a l'atur o no cobrar res durant els temps de pandèmia, mentre de la ciutat esportiva no deixaven de sortir jugadors joves fitxats de tot Espanya, plens de talent. Per Vila-real han passat jugadors com Riquelme, Palermo o Forlán. Anys en què el Vila-real ha derrotat gegants europeus com el Liverpool, l’Inter o el Benfica, però en què mai s’arribava a cap final.

Arribar-hi s’havia convertit en el gran repte del club groguet, capaç d'assolir semifinals de la Copa, la Champions i l’Europa League, per perdre sempre. Ara fa un any, doncs, va contractar un especialista en aixecar títols, Unai Emery. I el tècnic basc, campió tres cops de l’Europa League amb el Sevilla, no ha fallat després de superar l’Arsenal a les semifinals. Precisament el club londinenc, que el 2006 va trencar el cor del Vila-real a l'eliminar-lo a les semifinals de la Champions. Emery tindrà la baixa de Vicente Iborra i el dubte de Samu Chukwueze, però recupera l'argentí Juan Foyth, que podria ser la gran novetat de l'equip com a lateral dret, mentre que la resta de la plantilla està disponible, començant pel català Gerard Moreno, la gran estrella de l’equip. En cas de guanyar el títol, el Vila-real obtindria de passada la classificació per la pròxima edició de la Champions, ja que aquesta temporada ha acabat setè a la Lliga, fet que els obligaria a jugar la Conference League, el nou torneig continental que naixerà la temporada que ve, en cas de perdre a Polònia.

Els 'red devils', en forma

El Manchester United, per la seva part, busca el seu novè títol internacional quatre anys després de guanyar l’Europa League contra l’Ajax. L’equip d’Ole Gunnar Solskjaer ha aconseguit en els últims anys tornar a sentir-se protagonista a Europa, després d’anys de travessa pel desert. El tècnic escandinau no tindrà el defensa Harry Maguire, però sí que podrà disposar de les grans estrelles, com el portuguès Bruno Fernandes, Paul Pogba, el golejador Edinson Cavani i Marcus Rashford.