Deu anys sense Jarque, el noi de barri que va fer etern el 21

BarcelonaAl barri de la Ciutat Cooperativa de Sant Boi de Llobregat s’hi va criar Dani Jarque, un noi menut i espigat que a principis dels anys noranta va integrar-se amb un grup de nens amb qui va formar un equip. Una colla d’amics que encara tres dècades després es manté en trobades en què recorden el Dani, l’únic que va arribar a l’elit, com “una bona persona, un amic que estimava els seus amics, que es feia estimar i era molt noble”.

Jarque, que era capaç de donar un trofeu rebut al jugador més regular a un amic, el Fran, que s’havia lesionat, va convertir-se en un autèntic mite que encara, deu anys després de la seva mort a Florència, manté viu el seu record. A la porta 21 de l’RCDE Stadium, a la Ciutat Esportiva de Sant Adrià, en un camp municipal de Sant Boi o als braçals de capità dels equips del planter de l’Espanyol. “Sempre hi ha algun moment del dia en què alguna cosa em recorda a ell”, confessa a l’ARA qui va ser el seu agent, Javier Mágico Díaz. “Sempre que em passa alguna cosa bona penso en ell”, recorda Ferran Corominas, que va compartir habitació amb ell al primer equip. Andrés Iniesta va exportar el seu nom al món amb una samarreta que li va escriure Hugo Camarero, recuperador de la selecció espanyola, durant l’escalfament de la final del Mundial del 2010 a Sud-àfrica. “La meva intenció era que fos recordat amb mi, perquè l’estimava. Em va acompanyar en tot, en bons i en mals moments. Potser va ser el destí o Déu, que van voler que en aquell moment tan feliç ell també fos recordat”.

Amant del mar, aprofitava els dies lliures per anar a pescar i a bussejar. “Tenia un pulmó espectacular, i baixava 25 metres a pulmó”, explica Díaz. Les seves capacitats físiques, de fet, ja l’havien portat a destacar quan era petit i jugava de davanter o de mitjapunta per l’empenta que tenia. De mica en mica, però, va anar endarrerint la posició i va passar a ser pivot i, finalment, central, el lloc on més va brillar. Bartolomé Tintín Márquez va ser l’artífex d’aquest últim canvi: “Era un nano que escoltava, aprenia, treballador i responsable, anava a tots els entrenaments i els seus pares estaven molt a sobre seu. Tenia molt caràcter, era guanyador i s’emprenyava quan no li sortien les coses. Jo li exigia molt, havia plorat alguna vegada. Volia progressar, ser jugador de futbol”. Márquez recorda els consells que li donava quan va pujar al primer equip. “Davant tenia jugadors molt bons com Soldevilla, Lopo i Pochettino, i li deia que havia de tenir paciència. El van posar de lateral i de pivot, no jugava gaire i estava nerviós. Li va costar. Jugar a Primera no li va regalar ningú. Un cop el van posar de central, ja no li van prendre el lloc”.

Poc abans de la seva estrena oficial, el 2002, va viatjar en una estada a Doha de la mà de Juande Ramos. “Era un dels joves que havien pujat i va gaudir molt del viatge. Va ser increïble com va disfrutar veient Iván Amaya regatejant en el mercat de l’or. Era una persona molt entranyable i franca, et responia mirant-te als ulls. No crec que tingués ni un sol enemic als mitjans”, recorda el periodista Quique Iglesias. El seu agent va ser clau per entendre com, tot i ser tímid, va arribar a assolir la capitania. “Estant al primer equip sempre em deia que se’l volien «fumar». Vaig pensar que li aniria bé treballar amb un coach. Em va dir que no, però vaig fer una trampa, li vaig dir que a Sergio García li havia anat bé per passar de jugar al Saragossa a la selecció espanyola. Era mentida. Vaig trucar abans al Sergio perquè li digués que allò no es podia explicar, que s’havia de viure. Jarque ho va provar i li va anar molt bé. Va fer un canvi molt gran a nivell de jerarquia”. Present en la inauguració de Cornellà-El Prat, sis dies abans de morir, allà l’afició recorda, en cada minut 21, que Dani Jarque serà, per sempre, l’etern capità: un noi de barri de cor immens que duia el dorsal 21.