La determinació de Djokovic executa Murray
Amb el sisè títol a Melbourne iguala els 11 Grand Slams de Borg i Laver
BarcelonaNovak Djokovic va tornar a regnar a l’Open d’Austràlia. Per sisena vegada, quarta davant d’Andy Murray (6-1, 7-5 i 7-6), perdedor de cinc finals d’una cita amb un clar dominador. El número 1 del món se sent còmode a Melbourne, on sap extreure l’essència del seu tenis per brillar en el primer Grand Slam de la temporada. Amb aquest ja en té 11, i això el situa a l’altura de Bjorn Borg i Rod Laver i a un sol de Roy Emerson, a qui va igualar la fita de 6 triomfs en aquest torneig. Tot són xifres que parlen d’un jugador formidable que avui, amb 28 anys i en plena maduresa, és una enorme amenaça per als pocs que el precedeixen, com Sampras i Nadal (amb 14 Grand Slams) i Federer (amb 17). Però els números es mesuren a partir de victòries, i el serbi, ahir, més enllà d’oferir una versió implacable del seu joc, va mostrar els motius mentals que justifiquen la seva tirànica posició.
Djokovic fa temps que ha après a llegir cada escenari i cada posada en escena, una qualitat que li permet identificar etapes dins d’un mateix partit en què ha de saber patir per sortir-ne reforçat. És una llei no escrita de l’esport: com més bé afrontis els mals moments, més bé executaràs els bons. Nole, en aquest sentit, s’ha convertit en un mestre que emet un control de la situació que va molt més enllà del joc. Potser per això tenia més clara la predisposició i l’entrada a la final que Murray. Com va fer contra Federer a semifinals, el serbi va marcar un patró molt físic des del primer punt. El 6-1 inicial va ser un obrir i tancar d’ulls. A Murray, amb un dia menys de descans, se’l va notar pesat, passiu.
La falta de guspira de l’escocès, però, no només era una qüestió física sinó d’intenció i voluntat. Fins al break que va cedir amb 3-3 en el segon parcial, que va actuar de despertador. Fins aleshores només trobava motius per queixar-se. En aquell instant va reaccionar i va fer un trencament per recuperar el terreny perdut i igualar de sobte el partit, tant en tennis com en sensacions. En aquell moment, tanmateix, va sobresortir la determinació de Djokovic, que es va centrar a resistir els punts i jocs delicats que sap que sempre apareixen en tot duel contra un gran rival. I va tornar a esperar el seu torn, que es va escenificar en l’onzè joc i el break que va decantar el segon set. Un guió molt similar al del tercer, decidit al desempat. Dos moments crucials en què s’eixamplen les distàncies, com evidencia el fet que Murray va desaprofitar un 40-0 en l’onzè joc i va cometre dues dobles faltes claus en el tie-break definitiu.
El de Dunblane, amb rostre cansat, va reconèixer que havia pensat abandonar quan dies enrere el seu sogre, Nigel Sears, va tenir un infart. La seva dona, embarassada, el va convèncer perquè seguís en el torneig. “Ella m’ha donat molta força, em sento orgullós de ser finalista després d’uns dies tan durs. Crec que en el segon i tercer sets he lluitat i he tingut les meves oportunitats. Ara només vull tornar a casa”, explica un tennista que va cometre 65 errors no forçats (per 41 del seu rival) i que va estar excessivament dispers. Un estat clarament perjudicial per afrontar una final, i més contra el pitjor adversari possible. En definitiva, Djokovic va ser sempre Djokovic i Murray va ser Murray a estones.
Contrast inevitable de sensacions
El tenista serbi, per la seva banda, no podia amagar la satisfacció per un altre triomf que l’enfila una mica més en els annals del tenis. “No puc mentir i dir que no vaig pensar-hi. Tenia l’oportunitat de fer història, era una gran motivació”, reconeix l’indubtable rival a batre del moment.
Amb 17 finals en els últims 22 Grand Slams, Djokovic és sens dubte superior, però sense confiances: “No puc permetre’m relaxar-me. Necessito treballar el doble de dur. Continuar sent humil i discret, però també satisfet i orgullós pel que he assolit”. Són les paraules d’un jugador que ja posa els ulls en Roland Garros, l’únic gran títol que li falta. “Estic molt afamat, però un llop necessita diverses menjades abans de conquerir París. París són les postres”, diu amb un somriure Nole, que té la motivació intacta. Un avís per a navegants inevitablement devastador: el millor jugador del món encara té fam.