Els detalls són noms, trams i intencions

Periodista I EntrenadoraHan merescut ser considerats els quatre millors equips del món. A aquestes altures, no ha fet les maletes cap selecció que hagués demostrat tenir més que els Estats Units, Anglaterra, els Països Baixos o Suècia. Són els combinats més consistents, amb més arguments ofensius i amb individualitats més decisives del torneig. Un partit les separa de lluitar pel títol. Un partit les desafia. I serà, com diu el tòpic, un partit que es decantarà per detalls. Però què són els detalls? Són noms propis, són trams de partit i són intencions de joc.

Desgranem primer l’Estats Units-Anglaterra. Per noms propis trobem al bàndol nord-americà un dels tridents més letals, amb Alex Morgan en punta i Tobin Heath i Megan Rapinoe als costats. Tenen verticalitat, intimiden, colpegen des de tot arreu. Poden jugar despenjades al contraatac i poden ser una constant si l’equip passa per una ratxa de bombardeig. Anglaterra té Nikita Parris i Ellen White, en forma i potents en els seus duels, però està patint per trobar per l’esquerra algú prou consistent. Hi va començar Beth Mead, i ara és Toni Duggan qui fa feina des del pic de l’atac. És un dels tridents que determinarà la sort d’aquesta semifinal.

L’altre trio apunta al mig del camp, on l’anada i vinguda de Lavelle, Mewis i Ertz (o Horan) pot fer patir les Walsh, Jill Scott i Fran Kirby, que prefereixen portar el pes del partit que un escenari obert. Aquí intervindrà la pissarra de Phil Neville, que insisteix que vol un equip valent i protagonista. Vol la iniciativa, vol jugar bé, vol la pilota. Vol manar sobre el partit, no vol que es jugui al ritme nord-americà. I ho intentarà des d’on té avantatge: per la dreta, amb Steph Houghton activant les pujades de Lucy Bronze. La tecla del seleccionador anglès és clara: que el partit passi molt per les seves laterals, on la defensa del Lió podria obligar Rapinoe a desgastar-se en tasques defensives. Les pujades de Bronze poden desajustar els Estats Units, que ja van esquerdar-se amb cada excursió de Majri als quarts contra França. La balança anglesa buscarà això, que el binomi que s’imposi sigui el de Bronze i Nikita Parris cercant els dubtes de Crystal Dunn. Completarà l’engranatge d’atac cada moviment d’Ellen White o Jill Scott, que haurien d’arrodonir la feina per la banda dreta d’Anglaterra. A l’esquerra, Greenwood o Stokes reclamaran atencions per no deixar coix el rendiment amb pilota de les lleones.

L’altre factor determinant serà l’entrada al partit, el letal primer quart d’hora dels Estats Units. Generen córners, xuten, marquen gols. Han obert la llauna en tots els partits abans del minut 12. Anglaterra, però, presumeix d’haver fet el gol més matiner, obra de Jill Scott precisament a l’últim partit. Començar guanyant o anar a remolc. Dos escenaris radicalment diferents.

En el partit de demà, el Països Baixos-Suècia, no s’espera una sortida tan en tromba perquè els dos equips necessiten més rodatge per carburar. Suècia ho aposta tot a la maduresa, a la solidesa, a l’espera pacient del seu moment en l’enfrontament. I Holanda, que no està trobant prou fluïdesa per brillar com ho va fer fa dos anys a Europa, sap que en alguna falta lateral o en algun córner li pot venir el gol. Serà un partit més de paciència, més estratègic.

I serà, també, una semifinal plena de noms magnífics. Van de Sanden, Miedema i Martens són una garantia ofensiva neerlandesa, fins i tot si l’extrem del Lió segueix erràtica, mentre que Suècia ho fia tot a Jakobsson, Blackstenius i Rolfö. L’extra l’aporta Asllani, més decisiva que Van de Donk. Els triangles defensius són més madurs i estables a Suècia, però Holanda sembla tenir els detalls a favor. I això del futbol va molt d’això, en el fons.