Després de la tempesta, el sol torna a sortir amb un Barça engrescador (4-2)

BarcelonaDesprés d’un malson, sempre surt el sol. I tot torna a començar. Lionel Messi ja forma part del passat del Barça, un passat de dolç record malgrat que va acabar amb divorci entre llàgrimes. I el barcelonisme ja ha fet via, mirant cap al futur gràcies a una posada en escena engrescadora contra la Reial Societat que va acabar amb ensurt final, quan en tres minuts un rival que semblava fos va aixecar el cap amb dos gols (4-2). Una taca a l’expedient d’un equip que per moments va fer molt feliç la seva gent. Després de tantes males notícies, els 20.000 fidels que tornaven a l’estadi estaven a punt per entregar el seu cor a qualsevol jugador que els prometi deixar-s'hi la pell, que els faci pensar en el futur i no pas en els dies dolorosos dels quals el barcelonisme intenta sortir com pot, encara enfangat per la mala gestió de la junta de Bartomeu. 

I sí, el sol sempre surt. El primer partit sense Messi, en lloc de ser un funeral va ser un cant a la vida. Amb els socis més veterans tornant a l’estadi per primer cop en mesos, explicant a aquestes noves generacions que han crescut pensant que cada any es poden guanyar un grapat de títols que, al barcelonisme, això de tocar fons ja ha passat altres cops. I sempre surt el sol de nou. I apareix un jove de La Masia amb ganes de menjar-se el món o un fitxatge que demostra que vol fer arrels al Camp Nou. I el cicle de la vida torna a començar. L’actuació del Barça de Koeman contra la Reial Societat, especialment en els primers 45 minuts, va ser imponent. Excitant, com una nit d’agost d’aquelles que creus que tot és possible.

És ben cert que es va retirar alguna pancarta contra Laporta, que es van sentir xiulets contra Jordi Alba i el mateix nom de Messi va generar debat quan no tothom el va voler cantar al minut 10 de cada part, però la pilota va unir els aficionats presents a l’estadi abans que poguessin perdre’s en els eterns debats que també formen part de l’ADN barcelonista. Un cop aquest Camp Nou que les ha vist de tots els colors va donar el tret de sortida a una nova temporada, el Barça va sortir a totes, com si volgués tancar ràpid la carpeta d’un estiu dolorós, on els socis han pres consciència del greu forat econòmic que arrossega l’entitat. Alguns van deixar-s'hi la pell per evitar una estirada d’orelles, conscients que els aficionats els fiscalitzaran fins que no es retallin el sou. D'altres van fer-ho perquè viuen el somni de la seva vida. Martin Braithwaite, l’home que no fa tant no sempre era titular al Leganés, segueix encaparrat en triomfar al Camp Nou. I Memphis ha presentat candidatura per ser la cara d’aquest renaixement blaugrana. Sí, encara és aviat per treure'n conclusions, però de tant en tant cal deixar-se portar pel somni d’una nit d’estiu. I després de tants partits amagats al sofà del menjador, els aficionats que van ser al Camp Nou va fer volar coloms en una nit preciosa. Qui ens ho havia de dir, quan veiem plorar a Messi no fa tant.

Piqué, el líder

Davant una Reial Societat sempre perillosa, el Barça va oblidar que Ter Stegen estava lesionat, ja que Neto no va fer cap aturada fins al minut 65. Activant-se ben ràpid després de perdre la pilota i amb una pressió alta liderada per Piqué, l’equip de Koeman va fer d’un problema, la baixa de Messi, una oportunitat per potenciar les virtuts d’altres jugadors. El tècnic neerlandès va optar pel jove Eric Garcia al costat de Piqué, canviant de posició al veterà defensa en una parella de centrals formada a La Masia. I Piqué, que ja havia rebut tot el suport d’una afició que li volia agrair el gest de retallar-se el sou, va encarregar-se de marcar el primer gol de la temporada en un moment emotiu. Si la retallada de sou de Piqué va permetre inscriure Memphis, el neerlandès li va tornar el favor al defensa amb la centrada del primer gol. El segon el marcaria abans del descans l’incansable Braithwaite, amb assistència de De Jong. I tot, amb Pedri esmunyint-se entre rivals, apareixent per tot arreu, com si no tingués les cames cansades després d’haver passat tot l’estiu amunt i avall. Al Barça només li va faltar un pas endavant de Griezmann. Com li va passar la passada temporada, no juga malament, però gairebé mai no és l’estrella del partit.

Amb les cames cansades i patint l’onada de calor, el Barça va relaxar-se una mica a la segona part, però mai va patir pel resultat. De fet, quan els bascos van intentar reaccionar amb dos canvis, Braithwaite, murri, va encarregar-se de tancar la carpeta del partit amb un gol de davanter de tota la vida, dins de l’àrea. Tres golets abans del minut 60 i la porteria tancada a pany i forrellat. El guió que necessitava el Barça per fer el dol de Messi com cal, aixecant el cap i mirant cap a l’horitzó. I el guió que també necessitava un Koeman que va poder donar minuts a jugadors com Araujo, el debutant a Primera Divisió Nico i el lateral Emerson, que va veure com el jove Lobete als 80 minuts li guanyava l'esquena en el primer gol de la Reial Societat, que llavors semblava una anècdota. Ara bé, quan dos minuts després Oyarzabal va treure les teranyines de la porteria de Neto amb una falta impecable, més d’un devia pensar que el Barça encara seguiria atrapat pel destí tràgic dels últims anys. Però per sort la nit estava destinada a tenir un final feliç. I de nou Braithwaite, amb la seva fe que mou muntanyes, va regalar el 4-2 a Sergi Roberto. I la nit va acabar amb un petó a l'escut del Barça. I amb la sensació que qualsevol nit pot sortir el sol.