“I després de moltes derrotes, arriba un any que les pots guanyar”

Barcelona“El nostre primer objectiu era arribar al descans ficades en el partit. Després la idea era seguir competint fins al minut 60, després fins al 70… però als minuts finals sempre ens acabaven marcant el setè gol”. Xavi Llorens encara recorda les golejades que va encaixar en els derbis contra l’Espanyol quan era entrenador del Barça. La primera va ser un 7-1 en una Copa Catalunya l’any 2006 al Nou Sardenya, només dos mesos després d’haver acceptat el càrrec a la banqueta del femení culer. Va assumir la desfeta amb naturalitat, conscient que aquell Espanyol “tenia un equipàs” i que el seu objectiu era un altre. Ell havia de regenerar la secció i projectar un futur que millorés el present de l’equip blaugrana.

“D’un dia per l’altre em van posar de responsable del femení i vaig tenir un mes per posar-me al dia. No sabia res de res del femení. Vam haver de reduir equips, de 8 a 4, i vaig haver de donar baixes a moltes jugadores”. El club li havia donat una llista amb els noms que havien de continuar i ell amb prou feines va poder contrastar-la amb alguns tècnics de la casa. “El projecte era a llarg termini. Havíem de començar de zero, netejar el vestidor i fer un canvi total de dinàmica”. Va destinar dues temporades a construir el seu nucli dur de jugadores, amb fitxatges joves i de poc renom, i després d’un descens a Segona Divisió va reaparèixer a l’elit en la temporada 2008/2009 amb molta més solvència. La transformació va ser total i el primer derbi va acabar amb un 2-0 favorable a les periquites. Res a veure amb aquell inabastable 7-1 de Copa del 2006 i els altres que l’equip blaugrana havia patit anteriorment. El 2004 i amb Natalia Astrain a la banqueta, l’Espanyol també havia golejat per 7-1, idèntic resultat que es va empassar el Barça en la temporada del descens a Sant Joan Despí en Lliga. Altres marcadors, com un 0-3 i un 5-1 demostraven la distància que separava els dos equips de la ciutat.

“Era una època professional per a nosaltres encara que no ho fóssim. Aquell Espanyol connectava amb l’afició, teníem jugadores joves i d’aquí, era un equip que il·lusionava la gent”, recorda Santi Fernández, que va guanyar Lliga i Copa de la Reina l’any 2005/2006 amb el club blanc-i-blau. Parla dels gols d’Adriana Martín, Sara Serna i Marta Cubí, un trident que no arribava als 19 anys de mitjana, i de la força d’un grup “treballador i humil”, amb gent com Carol Miranda, Noemí Rubio, Lara Rabal, Cristina Prieto, Ane Bergara, Dolors Ribalta o Olga Moreno, Chola. “Érem una pinya i vam poder competir amb els equips forts fins al final”. Va guanyar la Lliga per diferència més gran de gols amb el Sevilla. Era un Espanyol guanyador i gaudia dels enfrontaments contra el Barça. “El femení era un motiu d’orgull per a l’afició periquita. Guanyàvem el Barça i ho fèiem amb claredat. Els periquitos podien presumir gràcies al femení”. El tècnic esperonava les futbolistes perquè oferissin la seva millor versió en els derbis. “Sempre he entès que respectes el rival quan dones el màxim de tu. Teníem un equip més bo que elles i això s’havia de veure reflectit al camp”. Van aconseguir la majoria de 7-1 dels derbis de la dècada passada. “Era curiós perquè sempre acabàvem amb el mateix marcador, ho comentàvem molt amb l’staff. Tu sempre rondaves el vuitè gol però no el feies, i elles t’enganxaven en alguna desconnexió i et marcaven. M’emprenyava molt que ens fessin gol, perquè t’esquitxava el marcador”. El 7-1 o 1-7 s'ha donat cinc vegades, moltes més que un 1-0, un 0-0 o un 1-2.

Guanyar terreny amb petits fitxatges

La història dels derbis va anar igualant-se de mica en mica i va passar un període sense golejades els anys 2009 i 2011. “Cada partit vas veient que ets més a prop de poder competir fins que, al final, un dia elles es relaxen una mica i les pots guanyar”, relata Llorens. “Ens va passar quan vam derrotar-les per 2-3 al seu camp: aquell dia les jugadores es van adonar que no estaven tan lluny de l’Espanyol”. Va ser al març del 2009. Aquell mateix estiu, la Copa Catalunya va ser blaugrana per primer cop a la història gràcies a la tanda de penals després d’un 3-3.

L’altre punt d’inflexió el marca una altra Copa, la de la Reina, el 2011, amb un gol d’Olga García a la pròrroga que dona el títol al Barça. “El club havia anat creixent. Teníem bones instal·lacions i alguns diners per invertir. El boca a boca va anar convencent les jugadores a sumar-se al nostre projecte, el veien seriós. Vam aprofitar les debilitats d’altres clubs que perdien poder per la crisi i ens vam saber reforçar”. El Barça va fitxar jugadores d’equips que venien de ser dominadors, com Avión, Alicia Fuentes o Silvia Doblado (del Sevilla), Mely Nicolau o Sonia Bermúdez (del Rayo), Montse Tomé (del Llevant) o referents que acabaven cicle a l’Espanyol (Noemí Rubio, Marta Cubí, Míriam Diéguez o Marta Torrejón). També va tirar molt del talent que emergia de les categories inferiors (casos d’Alexia Putellas, Virginia Torrecilla o Gemma Gili). Van encadenar quatre títols de Lliga seguits.

“Alguna cosa no has fet bé si comencen a marxar jugadores de qualitat del teu equip”, reflexiona Fernández, que recorda que la clau dels millors anys de l’Espanyol va ser “treballar bé el planter i invertir bé els recursos”. En l'època de més pressupost, amb internacionals com Vero Boquete, Sandra Vilanova, Maripaz Vilas, Sara Monforte o Silvia Meseguer, l'equip es va quedar a les portes del títol de Lliga i només va poder celebrar un parell de Copes de la Reina. No omplir més les vitrines va desinflar l'aposta, debilitada també per la desaparició dels principals mecenes de la secció. Sense diners es va perdre competitivitat i la puntuació a la classificació va anar minvant any rere any: l'Espanyol ha passat d'estar entre els cinc millors equips el 2013 a certificar la permanència en les últimes jornades. Ha tingut 7 entrenadors diferents des de llavors. “Caldria fer una lectura molt profunda sobre com s'està treballant ara, però sap greu veure que un històric com l’Espanyol s’hagi quedat tan enrere”, apunta Santi.

Des del 2013 el balanç dels derbis ha passat a ser clarament favorable al Barça, que ha guanyat per més de quatre gols de diferència en la majoria de partits. Dos empats a zero són el màxim botí que s'han endut les periquites, que a l’estiu van caure per 0-4 a la Copa Catalunya a Palamós. “Elles han fet un canvi professional, amb fitxatges d'estrangeres de primer nivell, i la resta de clubs s'estan quedant enrere", comenta Fernández, que proposa rescatar el mètode de Xavi Llorens per mirar d'acostar forces contra les blaugranes. "Contra nosaltres, elles jugaven mini partits dins del partit: arribar al descans sense encaixar, arribar al 60 amb opcions… No sé com plantejarà el derbi l’Espanyol i el futbol són onze contra onze, però és una llàstima sentir que el club, amb tot el que ha sigut en el femení, ara estigui tan lluny del Barça”. La situació és crítica al bàndol periquito, amb canvi d'entrenador inclòs: Jordi Ferrón substituirà Salvador Jaspe. La urgència de la classificació obligarà el nou tècnic a estrenar-se contra el pitjor rival, el líder, el Barça. "El club no va tenir pressa ni va exigir resultats, i menys en un derbi. L'objectiu era acostar-nos-hi de mica en mica fins a ser més bons i ho vam saber fer malgrat les primeres golejades". L'esperit de Xavi Llorens sembla una bona recepta per fer reset ara a l'Espanyol.