El desert que envolta Girona
BarcelonaGirona. I després, què? Un oasi. El desert. Després de l'ascens del conjunt gironí a Primera Divisió, la segona categoria del futbol espanyol no tindrà cap equip català –sí que parlin català, l'Andorra, l'Eivissa i els valencians–. Una dada que posa de manifest les dificultats que passa el futbol nostrat d'elit, que contrasta amb els bons resultats del futbol base i la ingent tasca formativa que es fa arreu del territori. A Catalunya es treballa molt bé el planter, però ja fa més de dues dècades que els grans clubs estan en crisi o almenys no poden competir amb els models d'altres comunitats autònomes.
No és normal que Catalunya (19% del PIB i més d'un 16% de la població) tingui només tres dels 42 millors clubs d'Espanya. Andalusia (6), Madrid (5), València (5), el País Basc (4) i fins i tot Castella i Lleó (4) tenen més equips entre Primera i Segona, tots ells amb menys fitxes federatives. Lluny queden els set clubs catalans que hi havia en les dues màximes categories la temporada 1992-93. Palamós i Lleida han mort –i ressuscitat– pel camí, fruit de la mala gestió. Però és que, a més, si baixes la mirada un escalafó més, el panorama és igual de desolador: a la Primera RFEF només hi haurà quatre equips, després que el Nàstic no aconseguís l'ascens i el descens de categoria del Costa Brava.
Segur que són molts els factors que han portat a aquest escenari. Menys facilitats i ajudes directes i indirectes de l'administració pública als clubs catalans que en altres territoris o menys implicació d'empreses i empresaris locals disposats a posar el seu nom i diners al club de la ciutat. El Barça també podria ser un element distorsionador perquè absorbeix tant el talent local com els potencials seguidors/socis d'aquestes petites entitats disseminades pel territori, però veient el que passa a Madrid –que és un forat negre igual de gros que el Barça– aquesta teoria s'hauria de relativitzar.
Per això, veient el panorama del futbol català, l'exemple del Girona pren més força. Darrere aquest ascens hi ha un projecte clar i ben definit. Quique Cárcel porta vuit temporades definint l'estratègia esportiva de l'entitat. Idees clares i perseverança: l'esport no és una ciència exacta, res et garanteix guanyar. L'important és ser-hi i creure en el teu projecte, sense batzegades brusques. El Girona ha tardat tres promocions a poder tornar a Primera. Pel camí hi ha hagut dubtes, però el club, tossut de mena, té un camí traçat i ha sabut resistir fins a obtenir el premi anhelat. Tant de bo el dia de demà hi hagi més Girones al nostre país i es pugui sortir del desert.