Descobrir Ossètia del Sud amb esquís de muntanya

BarcelonaL’única manera d’entrar a Ossètia del Sud és travessant el Caucas pel túnel de Roki. S’hi arriba des de Rússia, perquè la frontera amb Geòrgia està militaritzada i des del 2006 ja no es pot creuar. Fa poc més de 10 anys que es va acabar la guerra entre Geòrgia i Ossètia del Sud, una república autoproclamada independent que només ha estat reconeguda pels seus aliats russos, Veneçuela, Nicaragua i Nauru -la resta del món la considera georgiana-, i les marques del conflicte encara són molt presents al país osseta, el destí triat per l’alpinista gironí Xevi Esgleas per filmar el darrer documental d’Himalaiaski, South Ossetia, the untouched land.

“No busquem els cims més alts o més difícils, només sortir dels destins marcats”, aquest és un dels lemes d’Himalaiaski, del qual també formen part l’alpinista Lluís Bedós, l’esquiadora andorrana Inka Bellés, el filmmaker Pep Cuberes i el fotògraf de muntanya Guillem Casanova. Tots ells comparteixen la filosofia d’explorar camins inexplorats, de pujar cims verges i d’esquiar allà on no hi ha esquiat ningú. I de gravar-ho amb una càmera per explicar-ho al món.

“Hi ha forats de bala als edificis, restes de tancs i carrers malmesos per les bombes. Es percep l’efecte d’una guerra molt recent”, revela Casanova, l’encarregat de retratar les cicatrius d’aquest conflicte. “No només es tracta de pujar muntanyes salvatges o d’esquiar en llocs remots, també volem explicar històries que han passat. La guerra, l’aïllament d’un territori no reconegut... tot això és el que ens mou”, afegeix Bedós.

“Els va sobtar molt que hi anéssim a l’hivern, perquè els pocs turistes que van a Ossètia del Sud ho fan a l’estiu. El ministre de Turisme ens va dir que érem els primers a esquiar al país. La gent deia que estàvem bojos. Els guies, que ens havien d’orientar, no en sabien res de l’esquí de muntanya ni tenien el material adequat per practicar-lo”, desvela Bedós, expert esquiador i alpinista, que, a més a més, és membre de la selecció catalana d’orientació, un autèntic salvavides a la muntanya, sobretot si saps que és impossible que et vinguin a rescatar: “ens van dir que no tenien helicòpters a Ossètia del Sud, que quan feien falta els demanaven a Rússia”.

Problemes amb els guies

A l’orientador del grup no li va acabar d’agradar que els guies, pròxims al govern, li posessin impediments en el seu desig d’acostar-se a la frontera amb Geòrgia i seguir les traces de la guerra. “Ens ensenyaven el que volien que gravéssim, no ens deixaven sortir sols, no els agradava que parléssim en excés amb els traductors perquè no entenien que estàvem dient. Ens volien tenir controlats”, explica una mica empipat Bedós.

Ell, junt amb Bellés i Esgleas, van intentar el primer ascens hivernal de la història al Mont Khalatsa (3.938 m), el sostre osseta. Després de passar-ne de tots colors, havent de fer nit en una tenda de campanya enmig de la neu i sense cobertura, es van quedar a les portes de fer cim perquè no era prou segur.

Tampoc van poder pujar al Cim Sagrat (3.661 m), una muntanya sagrada on, segons diu la llegenda, s’hi va veure un àngel fa molt de temps i en la qual va desaparèixer un grup d’excursionistes alemanys, els últims en intentar la seva ascensió. “Ens van demanar si us plau que no hi pugéssim”, admet Casanova. També els van dir que no havien de patir pels ossos, que estaven hivernant, i per poc que no s’enduen un ensurt. “El primer dia de gravació vam veure un os que corria a la llunyania. De sobte, ens vam adonar que hi havia les seves traces a la neu que trepitjàvem. De poc que no ens el trobem”, relata el fotògraf del grup.

Foren dues setmanes d’allò més intenses, plasmades en el darrer reportatge d’Himalaiaski, un somni aventurer que ha dut Esgleas, Bedós i la resta dels seus companys a descobrir el polvorí del Caucas a través de l’hivern salvatge d’Ossètia del Sud.