"Les derrotes t'ajuden a recuperar l'essència del joc"

BarcelonaDaniel Shiraishi sembla un jugador fet a la carta des de la Masia:amb talent, ambidextre i treballador. És un brasiler amb característiques d’interior ADN Barça, de pare japonès i ascendència europea per part de mare, que arriba aquest any a l’equip de futbol sala després de ser un dels líders de l’Inter Movistar. És l’únic retoc dels blaugranes per buscar la tercera Lliga de Campions. Ahir van debutar amb victòria a la Intercontinental (4-1), el primer objectiu de la planificació esportiva.

Com és arribar al món Barça?

Bé, la veritat. La meva adaptació està sent la millor possible. Ja coneixia molts jugadors. A més, el clima de Barcelona és més semblant al del Brasil. La gent és més propera. Vaja, és el meu punt de vista. Potser d'aquí unes setmanes ja no opino el mateix [riu]. El club és enorme.

¿Se l’esperava així?

Jo sabia que era gran, però, quan ets aquí, és una altra història. Té les seccions, els diferents equips... És més que un club, com diu l'eslògan. Ara ho començo a entendre. És un canvi molt gran. Era un somni per a mi.

Per què? És una frase recurrent en les presentacions del Palau.

És cert que la frase la diem tots els fitxatges, però té una part de veritat. Jo vaig dir que era un somni fet realitat, perquè volia dedicar-me al futbol. De petit veia els partits del Barça de futbol. Tenia una samarreta de l’equip. Era l’època de Ronaldo i de Giovanni. Hi ha hagut molts brasilers. Formar part d’aquest grup, de l’experiència, és un luxe.

Va destacar l’estil de l’equip com a argument per fitxar. ¿Fins a quin punt es fixa en el joc quan decideix el seu futur?

Jo, molt. Va ser un punt clau en el moment de venir. La filosofia del club és aquesta, jugar la pilota, tenir l'ADN. Jo soc així, m'agrada iniciar les accions tocant-la. Hi ha equips que esperen a camp propi i es dediquen a fer contraatacs. Crec que l'estil és molt important.

¿L'obsessiona adaptar-s'hi?

No serviria de res. Encaixar depèn de moltes coses. Tots ja em coneixen, saben com jugo. Les coses han de fluir. Jo he de treballar perquè l'equip vegi que vull ser un més. Cal fer-ho progressivament, dia a dia.

¿És més còmode ser un fitxatge contrastat o de perfil jove?

És diferent. Quan vaig sortir de Sao Paulo, de la meva ciutat, vaig anar a Carlos Barbosa, que és un gran club. Es genera una expectativa. Jo era jove i la gent no sabia si seria el jugador que esperaven. Vaig aconseguir fer-me un nom. Venir a Espanya va ser com tornar a començar. Aquí ningú em coneixia. Ara tinc un bon palmarès, tinc cert reconeixement. Són formes diferents d'aportar el teu granet de sorra. Crec que ara és el moment per gaudir. He anat aprenent a gaudir d'aquestes coses.

¿En algun moment no ho ha fet?

De jove hi ha més pressió. Tothom t'avalua constantment. Ara sóc veterà i més madur. Les coses arribaran d'una manera més natural: els minuts, la responsabilitat, els gols...

El club el defineix com un jugador total. ¿S’hi sent identificat?

És una pregunta difícil. Hi ha gent que sempre et dirà que ets una meravella. Jo soc ambidextre, controlo les dues cames i puc jugar a qualsevol posició, sense problema. Puc aportar molt, ho tinc molt clar. La gent ho veurà a la pista.

¿La polivalència és necessàriament un tret positiu a l'elit?

Sempre he jugat d'ala. Si hi ha alguna lesió o passa alguna cosa, també puc fer de tanca. Crec que jugar en diferents posicions m'ha ajudat en la meva carrera. No ho veig com un problema de definició.

¿Li dona importància a tenir química amb el tècnic?

La química arriba treballant. Tu vas fent el teu camí i et vas guanyant els minuts. El jugador ha de respectar l'entrenador. Els dos hem de poder fer la nostra feina. No sé si és bo o dolent, però mai he estat de parlar molt amb l''staff'. Entenc que té el seu punt de vista i jo m'hi adapto.

¿Sempre ha pensat així?

És cosa de la maduresa. Sempre és difícil la relació amb els caps. A totes les professions, al periodisme i a l'esport, tu ho deus saber. Has de mantenir un marge de respecte i fins i tot d'amistat. Hi ha d'haver comprensió.

¿El jugador no ha de ser egoista?

Has de tenir ambició, que és diferent. Jo la tinc. Tots els esportistes tenen els seus egos. La clau és que no influeixi negativament en el vestidor. Si no, imagina-t'ho. No pot ser que tothom vulgui fer la seva. Els reptes individuals no han de molestar els altres. Has de fer la teva, pensant en el benefici col·lectiu.

¿Es pot treballar en un vestidor sense harmonia?

Sí. Jo he estat en equips que no tenien ‘feeling’. Els jugadors senzillament ens respectàvem i a la pista havíem de treballar i córrer. No és la millor manera de guanyar, no és sana, però es pot fer. Fora del pavelló que cadascú faci el que vulgui, però quan jugues has de ser responsable.

Per què s'ha de prioritzar la Lliga de Campions?

No és una cosa del futbol sala. A l'handbol, al futbol o al bàsquet, també passa. És el gran trofeu. Té una màgia especial. Tu jugues al millor equip pel millor títol. Has de guanyar-te el respecte dels rivals amb victòries. Jo soc conscient que el Barça vol el títol.

Com es guanya? Vostè en té dues, les mateixes que la secció blaugrana.

És molt difícil. Jo n'he guanyat dues, però també vaig perdre la primera fase final que vam disputar amb l’Inter a casa. El club ens havia deixat clar que volien la Champions, tant sí com no. Estàvem en un moment de forma espectacular. Era com passar-se la pilota amb els ulls tancats. Però la vam perdre. Sempre pot passar. No passa res. Les derrotes et fan reflexionar, t'ajuden a recuperar l'essència del joc. De sobte corres més, pressiones millor. Són molt necessàries.