Dembélé, Dembélé i Dembélé

El matemàtic i filòsof francès Antoine Augustin Cournot afirmava fa dos segles que els humans no solucionem les dificultats sinó que simplement les desplacem. Sembla una definició perfecta del Barça d’avui. Els vells problemes han tornat.

Després de les últimes derrotes, Xavi ha apel·lat al caràcter competitiu de l’equip per explicar les ensopegades patides a casa. L’egarenc s’ha referit a conceptes com la fe, el desig, la il·lusió o les ganes. Sense cap mena de dubte, en un futbol d’elit on les diferències són minses, aquests són elements cabdals a l’hora de marcar la sort d’un equip, però durant aquest mes d’abril al Barça li ha faltat sobretot futbol, un concepte fins i tot menys tangible que la fe o la il·lusió. El Barça s’ha tornat un equip primari. Ha deixat de fer tot allò que l’havia convertit en un conjunt fiable capaç de golejar per 0 a 4 el Madrid.

Els interiors tornen a ser jugadors sense incidència en el joc ofensiu. Ja no són propietaris exclusius d’aquell reduït espai a l’esquena dels migcampistes rivals on han de rebre i executar ràpid per provocar coses. El joc passa gairebé exclusivament pels extrems. Pilota a la banda, sense circulació àgil per almenys evitar el dos contra un, i l’extrem se la juga per acabar buscant el cor de l’àrea amb centrades que normalment guanyen els centrals visitants. Això és el Barça dels últims partits. El futbol més primari del món. Un recurs utilitzat en excés i que, a més, s’interpreta malament, ja que la majoria de centrades –com assenyala l’analista Àlex Delmàs– busquen el cor de l’àrea, i poques vegades se sorprèn amb una passada enrere. Els temps d’arribada dels interiors des de segona línia no estan compassats amb l’execució dels extrems. El Barça porta setmanes depenent de la inspiració individual de Dembélé en els primers 70 minuts de partit i d’Adama en el tram final. La saturació mental del grup i la baixa de Pedri –qui millor interpreta el rol de l’interior– han tornat a evidenciar el que va denunciar Xavi quan la muntanya encara feia pujada: hi ha jugadors que no saben interpretar el joc de posició. Això fa que, un cop perduda la frescor del febrer i el març, quan tot sortia rodat, el Barça s’hagi refugiat en els extrems.

Però malgrat retrobar les dificultats desplaçades, el barcelonisme ha de seguir sent optimista. Ni fa un mes eren tan bons, ni ara són tan dolents. Amb els fitxatges d'aquest estiu i temps per aprendre el llenguatge oblidat, l'equip creixerà perquè Xavi, tot i agitar l’equip amb canvis que han accentuat encara més aquest futbol primari, sempre ha manifestat que té molt clar quin és el camí.