Del caos a l’ordre de la mà de Marcelino
Un València reconstruït a cop de disciplina amenaça el Barça amb un pla d’atac ràpid i agressiu
BarcelonaQuan va tancar l’acord per dirigir el València va posar una doble condició: la pretemporada havia de començar sense Diego Alves ni Enzo Pérez. Era el primer cop de timó de Marcelino García Toral a Mestalla, la primera demostració de força d’un entrenador que tenia clar com s’havia de recuperar l’estabilitat. A partir d’aquesta decisió, impopular en un principi, el tècnic s’ha anat fent el vestidor a mida, repartint el lideratge entre altres futbolistes. Generant noves energies. I l’inici de curs no podia donar-li més la raó a l’asturià.
Marcelino ha trobat l’encaix perfecte a un grapat de futbolistes plens de qualitat i d’ambició. Ha acceptat la caritat dels grans clubs amb excedent de talent i està catapultant Gonçalo Guedes i Andreas Pereira, cedits pel PSG i el Manchester United, i fent reviure Kondogbia, en préstec de l’Inter de Milà. S’ha fet seus els gols de Simone Zaza, el lideratge defensiu de Gabriel Paulista i les aturades de Neto, les tres grans inversions del club a l’estiu. I, a partir d’aquí, ha anat traient suc a la immensa tècnica que ja tenia a la plantilla, amb Gayà, Parejo, Rodrigo i Carlos Soler com a principals estendards.
El nou València està sent això, un equip que il·lusiona, una fusió adequada entre gent de la casa, implicada amb l’escut i el sentiment xe, uns quants veterans positius com Garay, Jaume Domènech i Montoya, i alguns dels joves més prometedors del panorama internacional, amb ganes de triomfar.
L’equilibri al vestidor es trasllada al terreny de joc, i l’equilibri sobre la gespa traspassa la línia de calç. L’equip va a l’una, organitzat en un 4-4-2 impecable, disciplinat, rigorós. Sobre el paper, podria semblar que l’esquema és pla o rígid, i que Mestalla està celebrant victòries per la mínima. Però és molt més que pragmatisme. El València té els mateixos gols a favor que el Barça, 33, onze més que el Madrid. És fora de casa, de fet, on més està lluint el seu potencial ofensiu, amb 17 gols. No ha perdut encara cap partit i només dos empats més que els blaugranes els han separat per quatre punts a la classificació.
El València vola. Juga a un ritme frenètic, àgil i sincronitzat. Rodrigo i Guedes fan i desfan a tres quarts de camp, repartint-se aparicions per dins i per fora per aportar verticalitat, potència i olfacte golejador. La seva mobilitat a la zona de Piqué, sense el central barceloní, serà una de les trampes que haurà de cobrir bé el Barça, mentre controla de reüll el que exigeix Zaza com a punta referència i Carlos Soler com a peça extra per la dreta. Al mig del camp, mouen els fils Parejo i Kondogbia, que es reparteixen el pes de les ajudes defensives i l’activació dels contraatacs molt més enllà del que insinuen els seus perfils (més constructiu el del madrileny i més destructiu el del francès).
El València es mou bé des de la rèplica, capaç de consumir metres amb velocitat exterior, sigui dels laterals (sobretot de Gayà), o dels arribadors (Guedes i Soler). I, per si la cosa no funciona, tindrà artilleria fresca a la banqueta, amb la punteria de Santi Mina, el revulsiu d’or de Marcelino. Un Marcelino que no podrà seure a la banqueta per l’expulsió a Cornellà. “El destí vol que les coses vagin d’una determinada manera”, deia ahir en roda de premsa. De moment, està volent que al València li vagin bé.