Del 2-8 al burofax de Messi, en una setmana i mitja

PeriodistaTots els culers recordaran per sempre més on eren el 14 d’agost i ara recordaran, també, on eren el 25 d’agost del 2020. A mitjans de mes, el Bayern Munic va acabar definitivament amb el que quedava de la jerarquia del que a començaments de la dècada va ser el millor equip de la història, i ho va fer amb la insolència cruel d’un 2 a 8 a la Lliga de Campions a Lisboa, perquè ningú no pogués mirar cap a una altra banda com després de les derrotes de Roma, París, Torí o Liverpool. I onze dies més tard, Leo Messi va enviar un burofax al club demanant per marxar del Barça. En una setmana i mitja, els fonaments esportius, socials i institucionals del FCBarcelona han rebut l’impacte de dues sacsejades de proporcions sísmiques que amenacen l’estabilitat del club a la curta i a la llarga, perquè multiplicaran les seves rèpliques en els anys que vindran, marcats pels esdeveniments d’aquest atziac mes d’agost del 2020. Una setmana i mitja. Massa història en tan pocs dies.

Esclar que el burofax de Messi no és sinó la continuació d’una autodestrucció inexplicable. Es veia a venir. Tot el que el president Josep Maria Bartomeu ha tingut per oferir després de la debacle de Lisboa contra el Bayern és portar una llegenda com Ronald Koeman a l’altar del sacrifici, volent fer-nos creure que això només era “una crisi esportiva”. Una setmana i mitja més tard, el Barça torna a ser la riota del futbol mundial davant el fet net i pelat que no ha sigut capaç de mantenir al club una llegenda plantada i crescuda (mai més ben dit) a La Masia. Des del dia del seu debut de blaugrana, Messi va transformar la samarreta blaugrana en la més estimada entre els aficionats i va convertir Barcelona en la capital mundial del futbol. La importància de Lionel Messi en la història del Barça i de l’esport no necessita apologetes a aquestes altures. Què ha fet Bartomeu i la seva junta directiva durant aquests onze dies per evitar-ho?

Amb independència de com acabi la tristíssima batalla judicial que s’endevina, el mal ja està fet. Messi se’n vol anar del Barça. ¿No seria aquest el títol de qualsevol distopia blaugrana? No faltaran veus que malparlaran del jugador, li negaran el barcelonisme i proclamaran amb barruda i cínica solemnitat la supremacia del club sobre qualsevol jugador. Però no tindran gaire credibilitat. ¿O el club no està també per sobre de qualsevol president, sobretot d’un president com Bartomeu, que ha gestionat impertèrrit el pas de la decadència a l’agonia? Què esperava Bartomeu, que les coses s’arreglarien soles, com solia fer Mariano Rajoy? El triplet el va confondre a ell i a molts dels socis que el van votar en les eleccions de l’any 2015. I ha acabat per confondre el club. Què espera ara, el president Josep Maria Bartomeu, per dimitir? ¿Quadrar els comptes amb la venda de Lionel Messi i guanyar temps per formar una candidatura que no el pertorbi? Fa una setmana i mitja vaig parlar de la necessitat de refundar el Barça, incapaç de fer durar una història tan irrepetible com la de Messi a Barcelona.