La maduresa de Messi regna a Londres
Enviat Especial / A LondresUtilitzant una arma del rival, pispant les contres a l’Arsenal, el Barça va guanyar per primer cop a l’Emirates Stadium. Suárez, Neymar i Messi es van unir per fer màgia, cridant “abracadabra”, just quan més patia la defensa blaugrana i l’afició de l’Arsenal es trencava la gola animant els seus. Convertint un atac rival en un atac propi, el Barça va fer volar la pilota per la gespa de l’Emirates. Durant 14 segons, l’esfèrica va passar de Piqué a Messi, passant per Suárez i Neymar, per batre Cech, per deixar de genolls un Arsenal sense resposta quan Messi va forçar un penal i el va marcar després. A la ciutat on es van escriure les normes del futbol modern, Messi va impartir càtedra. Entenent sempre què calia fer, Messi va passar de la frustració del primer temps a la joia del segon.
El Barça de Luis Enrique va tornar a fer un pas endavant guanyant el partit d’anada, desmoralitzant un Arsenal que maleeix la mala sort d’haver de jugar durant el cicle de Messi. Valent, llest i agressiu, l’equip londinenc va ser un rival digne, d’aquells a qui faries un passadís al final del partit si el futbol fos tan elegant com el rugbi. Però l’Arsenal sempre acaba perdent contra el Barça, fart de creuar-se amb ells, fart d’anar-se’n a dormir imaginant que hauria pogut guanyar si el Barça jugués l’Europa League i no pas la Champions.
Però la Champions és el territori del Barça. L’equip de Luis Enrique es vesteix elegant quan sona l’himne, amb l’equip de gala, amb les intencions clares i amb la motivació que dóna deixar lluny la fase de grups i arribar a la fase de la competició en què cada eliminatòria sembla un duel romàntic, a espasa o pistola. L’Arsenal va aconseguir ferir per moments la defensa blaugrana, enfeinada durant bona part del partit, però les estocades clau les va fer un Messi que ja ha fet vuit gols als gunners A Cech, però, encara no li havia marcat mai. Compte pendent resolt, doncs.
Arsène Wenger, com a estudiós del futbol i admirador del joc col·lectiu, va entendre que la millor manera de deixar el trident fora de joc és evitar que els arribin pilotes. Organitzant l’equip en dues línies de pressió, va posar setge al joc de creació al centre del camp, incomodant molt Iniesta i Rakitic. Per evitar que els actors puguin actuar, va dedicar-se a perseguir els guionistes i el director darrere l’escenari, i va aconseguir que el Barça, per un cop, fos un equip estèril durant bona part del partit. La pilota era als peus dels campions, cert, però tenir la possessió només servia per evitar ensurts defensius, no per fer mal en atac. L’Arsenal, de fet, va lligar en curt el Barça durant bona part del matx, il·lusionant-se, somiant que potser, per un dia, el gegant blaugrana cauria.
Luis Enrique ja havia imaginat un Arsenal més defensiu, amb fletxes al davant per intentar fer mal a la contra, com Oxlade-Chamberlain, Özil i Alexis. Precisament Oxlade-Chamberlain va tenir l’ocasió més clara del primer temps, en una de les poques ocasions en què l’Arsenal va aconseguir fer córrer cap a la seva porteria un Barça que, incapaç de sentir-se còmode, va prioritzar no sentir-se incòmode.
De la calma a la tempesta
Inicialment, Luis Enrique va imposar la calma, el ritme baix, la passada fàcil, per no donar oportunitats a un Arsenal que volia un duel elèctric. El Barça va buscar sentir-se còmode acaronant la pilota davant la mirada agressiva dels londinencs. Va anar tocant la pilota, amb calma, jugant cada cop més a prop de la porteria rival. Madurant el partit, estovant la defensa rival, hipnotitzant un Arsenal pensat per córrer amb espais, però que estava com dins d’una gàbia. Arsène Wenger ja havia dit a la prèvia que el Barça és una màquina perfeccionada, capaç de trobar noves solucions, de poder jugar amb la pilota i mossegar a la contra. L’Arsenal va aconseguir desactivar el joc tradicional barcelonista, però a la segona part, quan amb Walcott sobre la gespa va buscar les pessigolles a Ter Stegen, es va trobar colpejat per les contres amb espais del trident, bastant fluix fins llavors. Les contres de l’Arsenal no van decidir el partit. Les del Barça, sí.
Un dels èxits del Barça és aconseguir fer canviar de plans els rivals, fer-los estripar els seus llibres sagrats. Fer que l’Arsenal, club ofensiu, pensi com un club defensiu. Aconseguir que un rival pensi que davant el Barça cal resignar-se. L’equip de Luis Enrique, en canvi, surt amb l’onze de gala quan sona l’himne de la Champions, amb la mateixa alineació de la final de Berlín. Sense sorpreses, sense amagar cartes. Wenger s’ho esperava i va aturar el Barça, però Luis Enrique va demostrar la maduresa de l’equip i va fer caure els anglesos en el seu parany. Els va animar a atacar, els va il·lusionar, com els generals antics que invitaven el rival a atacar-los pel centre, per fer-los caure sobre la seva rereguarda la cavalleria. Així, en una contra en què Suárez va donar continuïtat al joc de Neymar, bastant desencertat fins llavors -havia fallat un gol clar-, va esperar Messi per cedir-li el gol. L’Argentí va fer caure el gegant txec aturant la pilota i el va batre com David va fer caure Goliat.
Animal ferit, l’Arsenal no va tenir cap altra opció que buscar un gol, i d’ocasions en va tenir. Però els gunners van fallar les ocasions i el Barça, amb Iniesta donant-ho tot i Busquets plantant cara malgrat que tenia molèsties, va aprofitar-ho. Suárez va enviar una contra al pal primer, però Messi, sempre llest, sempre murri, va forçar un penal de Flamini i el va transformar. Sense por, sense invents, sense debats sobre els penals. Messi mana a la City. I el Barça fa por als rivals.