En defensa de la UEFA

S’ha de desconfiar dels apolítics. Recordem el primer apolític de la nostra història: “Haga usted como yo y no se meta en política”, va dir el dictador Franco —Caudillo de España por la gracia de Dios— després de fer un cop d’estat i una guerra per acabar amb rojos, separatistes i altres enemics de la seva una, grande y libre. Els pericos també hem patit companys de graderia apolítics que, com a mostra de la seva condició, han agredit altres pericos perquè no els agradaven les seves banderes mentre ells portaven banderes ben apolítiques amb animals voladors.

Ara és la UEFA qui, en nom del seu caràcter apolític, impedeix que l’Alliance Arena de Munic s’il·lumini, en ocasió del partit Alemanya-Hongria, amb els colors de l’arc de Sant Martí com a senyal de protesta contra les polítiques homòfobes de Viktor Orbán. Em sembla una obvietat que posar els colors del moviment LGTBI durant un partit de la selecció d’Hongria és una acció política. Una acció política amb la qual estic del tot d’acord, només faltaria. Tan política com impedir que s’hi posin. Curiosament, tant els que estan a favor de posar-los com els que ho prohibeixen ho fan en nom de l’apolítica. Des de la consideració que no es pot barrejar futbol i política els uns; des de la consideració que la defensa dels drets humans i de la diversitat no és una lluita eminentment política els altres.

Però la meva defensa de la UEFA (dirigida als no literals) és en nom de la seva coherència. Perquè veure tot el món del futbol escandalitzat per aquesta prohibició em sembla un espectacle lamentable. Un món d’homes “de veritat”, en el qual no agraden les “mariconeries”, en el qual es guanya “per collons” i en el qual el primer insult als àrbitres té relació amb la seva condició sexual. Un món, el dels patis dels col·legis, en què encara ara el nen al qual no li agrada jugar a futbol queda apartat de les complicitats masculines. Un món, el del futbol professional, en què no existeix l’homosexualitat. Mil jugadors entre Primera i Segona, quaranta anys de democràcia, centenars d’entrenadors i àrbitres. I res: cap professional ha sortit de l’armari (perquè la possibilitat que no n’hi hagi cap de tancat ni la valoro). I ara ens queixem que la UEFA no deixi il·luminar un camp de futbol. Perquè canviar les coses de veritat és molt complicat i ho deixem per a més endavant. Però quedar bé amb un tuit no costa res i ben tranquil que et quedes. Els dirigents de la UEFA, si més no, són coherents: tan homòfobs com l’esport que representen.