Tres punts de dotze en els quatre últims partits de Lliga. Tres derrotes que, analitzades aïlladament, no haurien de ser motiu d’una preocupació excessiva. Una expulsió incomprensible, un jugador en calçotets, unes mans claríssimes dins l’àrea no xiulades, mil ocasions de gol desaprofitades, el rècord en pals i travessers.
Però la tendència negativa té explicacions que van més enllà d’unes circumstàncies concretes d’aquests tres partits que, a més, un equip amb el potencial de l’Espanyol no pot fer servir d’excusa. Explicacions relacionades amb la composició de la plantilla (en què hi falta algun perfil i hi ha massa contrast entre titulars i suplents) i amb la direcció tècnica (Vicente Moreno encara no ha trobat l’equilibri entre el seu estil i el que millor s’adapti a la plantilla). Però el gran problema d’aquest equip és de caràcter. No veig foc als ulls de cap jugador. No hi ha un Iván de la Peña que es prengui l’objectiu com una qüestió personal (mai no oblidaré aquell empat a tres contra el Mallorca en què semblava posseït). Ni un Osvaldo o un Gerard Moreno amb ganes de menjar-se el rival. Tenim uns jugadors ben polits i tranquils. Els falta passió. I no només ho penso en la derrota: fins i tot la celebració dels gols propis és massa asèptica. Potser amb l’excepció de David López, ningú no dona un cop de puny sobre la taula, ningú no s’indigna amb l’àrbitre. El Rayo perdia temps i els nostres jugadors ho acceptaven resignats.
Mai no he cregut en la testosterona com a garantia de victòria. No dubto en absolut de la professionalitat dels nostres jugadors. Però necessito veure’ls enrabiats en la derrota i apassionadament feliços en la victòria. I, per més que saludin l’amic de la seva vida a l'acabar un partit que hem perdut, que no riguin com va fer Cabrera (capità) contra el Girona o Embarba (capità) contra el Rayo. Només és un joc, no cal prendre-s’ho tant a la valenta, em diran. Si només fos un joc que no ens hem de prendre tant a la valenta ells no es guanyarien tan bé la vida jugant-hi.
