Seguint els passos de Kilian Jornet

BarcelonaKilian Jornet és un fenomen per ell sol. Sense fer soroll, va anar pujant esglaons fins a arribar a l’elit de les curses i de l’esquí de muntanya. Després d’haver-ho guanyat gairebé tot, ara afronta reptes més personals, d’autosuperació: vol ser l’home més ràpid del món a pujar els cims més mítics del planeta, amb l’Everest com a gran objectiu. Però darrere d’ell, seguint els seus passos -i també els de Mireia Miró-, hi ha un gran grup d’esportistes catalans que, emmirallats en la seva figura, avancen amb pas ferm i ja s’han penjat algunes medalles. Marta García Farrés, Marc Pinsach, els germans Nil i Oriol Cardona i Joan Reyné són alguns dels “joves que pugen fort”, tal com diu Jornet.

De fet, als Campionats del Món que es van disputar al febrer a Verbier (Suïssa), el gruix dels esportistes que integraven la selecció espanyola eren catalans i es van penjar deu medalles: quatre d’or i sis de bronze. I d’això, el Centre de Tecnificació ubicat a Font-romeu, a la Cerdanya, en té bona part de la culpa, a més, per descomptat, de l’afició per la muntanya que hi ha a Catalunya, que es transmet de pares a fills. “El Centre de Tecnificació ha fet una gran feina agafant joves i formant-los”, reconeix Marta García Farrés, or al Mundial en la modalitat d’esprint en la categoria sub-23. “Les medalles són el fruit de tota la feina dels últims anys”, afegeix. Però segons Marc Pinsach, cridat a ser el relleu de Jornet en l’esquí de muntanya, les medalles dels catalans “no es correspondrien amb el volum d’esquiadors” que hi ha a Catalunya. “L’èxit esportiu que tenim s’entén per la tradició de fer curses”, indica, i recorda que la primera cursa d’esquí de muntanya va ser l’any 1927 a la Molina, la travessa puig d’Alp - Puigllançada. “Perquè hi hagi corredors hi ha d’haver curses”, apunta.

L’any 1997 es va posar en marxa el Centre de Tecnificació d’Esquí de Muntanya gràcies a l’acord entre la Federació d’Entitats Excursionistes de Catalunya (FEEC) i la Federació Espanyola d’Esports de Muntanya i Escalada (FEDME). “És el bressol que ha fet que nosaltres hàgim arribat a la selecció amb tan bon nivell”, diu Nil Cardona, que avança que ara ja hi ha altres comunitats autònomes que s’han posat les piles i que també formen els joves.

Viure a Font-romeu

Al Centre de Tecnificació, amb la neu a tocar, els esportistes poden compaginar els estudis amb els entrenaments, planificats, en grup, orientats a obtenir el rendiment òptim. “Un dia a Font-romeu es resumeix a entrenar-se, estudiar, menjar i descansar”, diu Joan Reyné, que aquest any per primer cop ha competit com a sub-23, i Marta García reconeix que “tenir gent a prop teu” que són dels millors a escala internacional “és una gran motivació”. Al Centre de Tecnificació hi pot entrar qualsevol esportista a partir dels 14 anys i que hagi passat les proves físiques. Ara cada cop és més complicat entrar-hi, perquè hi ha més gent que practica esquí de muntanya. Els nois i noies s’hi poden estar fins als 23 anys, quan arriba l’hora de prendre una dura decisió. “És quan has de decidir si et dediques a això o a alguna altra cosa. Com més nivell i més edat tens, més temps necessites per entrenar-te i per recuperar-te. Estudiant pots compaginar-ho, però després ja no. O ho deixes i treballes, o et tires a la piscina i intentes viure d’això els anys que puguis i després ja treballaràs com una persona més. No pots treballar vuit hores i entrenar-te a la vegada”, reconeix Marc Pinsach. “Si t’hi vols dedicar, ho has de fer decidit, sense tenir dubtes”, afegeix. Nil Cardona i Marta García s’hi poden estar fins l’any vinent: “M’hauré de buscar la vida. He trobat algun espònsor, però ara qui ens haurà d’ajudar és la Federació Espanyola”, diu Cardona.

El boom Kilian Jornet

Molta gent associa l’esquí i les curses de muntanya a Kilian Jornet, que, tot i que no és el pioner de l’especialitat a Catalunya, és el més conegut. “Sense voler-ho, és qui més ha ajudat a donar a conèixer l’esport”, diu Reyné. “Gràcies al poder mediàtic que té i a les medalles, connecta amb la gent i ens obre camí”, explica Pinsach, que elogia el seu company en les curses per equips: “El que fa és excepcional. Nosaltres dominem una disciplina, però ell ho domina tot. Si per separat ja és difícil, imagina’t el que fa ell!” Per a Nil Cardona, Jornet és “la referència”, i el seu germà Oriol afegeix: “Estem seguint els seus passos, no tant pel que fa als resultats com pel que fa a l’estil de vida”.

Tot i la possibilitat de competir amb els esportistes d’altres països de tu a tu (i guanyar-los), els catalans miren amb enveja la cultura de la neu de països com Itàlia, França, Alemanya i Suïssa. “Uns Jocs Olímpics d’hivern ajudarien a fer que el país no fos tan monoesportiu. A Itàlia, els nens fan esquí de fons en comptes de jugar a futbol”, diu Pinsach, i Reyné afegeix: “Volem que l’esquí de muntanya sigui olímpic. Així hi hauria més beques i gent que en pogués viure”. I és que les ajudes, sense ser olímpics i arran de la crisi, han minvat i alguns han de treballar a l’estiu per competir a l’hivern.