Una última broma de mal gust del Barça per acomiadar-se de la Lliga (1-2)

BarcelonaEl futbol pot arribar a ser molt cruel, de vegades. Però també sincer. Just quan Luis Suárez, el golejador que el Barça va descartar ara fa un any, marcava el gol que deixa l'Atlètic a un pas de guanyar la Lliga, Santi Mina deixava amb un pam de nas l'equip de Koeman al Camp Nou (1-2). El Barça no mereixia ser campió, en una temporada tan estranya com dolorosa en uns últims partits en què l'equip s'ha deixat tot el crèdit guanyat abans. L'equip de Koeman, en un dolorós exercici de sinceritat, ha perdut totes les oportunitats que ha tingut per aconseguir el liderat. I, en una última broma de mal gust, va acabar derrotat a casa contra un Celta que va despullar les vergonyes d'un equip amb peus de fang. La Lliga serà un derbi de Madrid. Si l'Atlètic guanya a Valladolid, se l'endurà Simeone per davant del Madrid. El Barça queda condemnat a la tercera posició.

Aquesta és la realitat, de fet. El Barça havia començat la temporada conscient que no podia aspirar a poca cosa més que ser entre els quatre primers, a la Lliga. Però entre les ensopegades dels rivals i alguns instants de bon futbol, per moments va semblar que l’equip de Koeman podria guanyar el doblet. Que podria ser campió de Lliga. Però cada cop que podia enfilar-se al liderat patia vertigen. Si el Barça s’ha acomiadat de la lluita pel títol és perquè no dona per més. Ni tan sols una primera part prou bona li va servir per posar pressió a l’Atlètic i el Reial Madrid, ja que en l’únic xut a porteria el Celta va marcar. El principal enemic del Barça, aquesta temporada, ha sigut ell mateix. Una plantilla mal dissenyada, cames cansades i un tècnic que no sempre ha encertat quan tocava fer canvis per millorar l’equip.

Sense De Jong, Koeman va donar galons a Ilaix Moriba. I sense Mingueza, que era a Extremadura patint la decepció del filial a la fase d’ascens a Segona, la defensa va grinyolar els pocs cops que el Celta aconseguia córrer. Piqué, lent, no va bloquejar el xut de Santi Mina, que va tallar les ales quan semblava que, per fi, el Barça tindria un partit tranquil. No va ser així i Ter Stegen, l’home que acostumava a apuntalar el projecte, va abaixar els braços fent d’estàtua. El Barça, en el fons, ja feia dies que no creia en la Lliga. I si va enllaçar instants de bon joc de sortida, va ser més perquè sense pressió es juga millor. Liderat per Busquets, les curses de Dembélé i un Messi que va marxar de la gespa encara sense explicar al món si aquest serà el seu últim partit al Camp Nou, el Barça va jugar bé fins que es va adonar que en cas de guanyar potser encara tenia opcions de ser campió. Un cop va veure que continuava viu, es va bloquejar, jugant amb el cor, però amb poc cap. El partit es va convertir en un epitafi d’aquest Barça. Inconstant, condemnat per les seves errades. La gran pedra al coll del Barça de Koeman ha sigut no saber ser constant, amb talls de digestió quan pensava que ja tenia el plat a taula.

Per al barcelonisme, acostumat a ser protagonista, el pitjor d’aquest diumenge de passió va ser la sensació de ser un actor secundari. L’emoció era en altres estadis, com el Wanda. Trist destí, el d’un club que en les últimes temporades cada cop acaba pitjor els cursos. De Roma a Anfield. I de Lisboa l’any passat a aquesta temporada en què la Champions la gent ni la recorda i a la Lliga tocarà acabar tercers a la classificació, com a molt. Al final, el millor del partit contra el Celta era poder acomiadar els partits en què els crits dels jugadors ressonen per les graderies buides. Quan torni a rodar la pilota ja hi haurà afició. Ara falta saber quins jugadors seran a la gespa, ja que el Barça, en espera del tràmit d’Eibar, tanca una Lliga estranya, en què ha barrejat la il·lusió amb les ganes de trinxar-ho tot, per entrar en un territori desconegut on Laporta haurà de trobar els diners sota les pedres per tornar els deutes de Bartomeu i començar a aixecar el seu projecte. Sense diners, ben pocs fitxatges podrà fer. Ara mateix, el Barça mira cap endavant i tot són incerteses. Sobre Messi, sobre quins jugadors veterans hauran de marxar i sobre com es podran fitxar nous futbolistes. I sobre qui serà el tècnic, esclar. Laporta dina amb Koeman, però vol saber què pensa Xavi. Tot són dubtes, al Barça.

Doblet de Mina

Com si no volgués pensar en si estava ballant per últim cop al Camp Nou, Messi es va encarregar de liderar els atacs d’un Barça que hauria pogut sentenciar a la primera part. Però, com li ha passat tants cops, li va mancar efectivitat. I solidesa en defensa. Un Barça amb peus de fang, inestable emocionalment. Quan Busquets, amb una assistència dolça a l’esquena dels centrals, va oferir a Messi marcar el primer gol, per uns instants l’equip de Koeman va imaginar que podia posar la por al cos a un Atlètic que seguia sense guanyar. Però el domini local no es traduïa en gols. I un cop Santi Mina va empatar, el millor Barça ja no va tornar. Koeman va decidir fer entrar al descans Riqui Puig per un Pedri massa cansat, per revolucionar l’escenari. L’holandès cremava les últimes naus, però la segona part va ser frustrant. Com tants cops aquesta temporada. El Celta, ben tancadet, va anar fent perdre els papers a un Barça en què només Dembélé aportava solucions per la banda. Però Koeman el va acabar canviant quan va fer un triple canvi en què també va estirar les orelles a un Griezmann intranscendent. Les notícies que arribaven de fora, amb el gol de l’Osasuna i el Madrid enfilant-se al liderat, tampoc van fer despertar un Barça massa nerviós. Un equip amb una capacitat d’autodestrucció tan gran, que Lenglet va acabar veient la vermella quan faltaven 10 minuts, cometent una falta esbojarrada just quan al Wanda l’Atlètic empatava el seu partit.

I així, com és la vida del segle XXI, on tot passa en diferents pantalles a la vegada, quan Luis Suárez culminava la remuntada de l'Atlètic, Santi Mina aprofitava una nova errada defensiva del Barça per fer la ferida encara més gran. Ni tan sols en un partit en què per moments s'hauria pogut engrescar, el Barça va saber guanyar.