"Cruyff és el punt d'inflexió més salvatge de la història del Barça, fins i tot més que Guardiola"

BarcelonaCinc anys. Cinc anys revisant partits, rebuscant a arxius, fent entrevistes, gratant sota les pedres. Fermín Suárez i Ángel Iturriaga es van conèixer gràcies a les xarxes socials compartint una passió: el Barça i el futbol. El primer, periodista, d’aquells encaparrats en entendre tots els detalls del joc. El segon, historiador, un apassionat que vol descobrir tots els secrets del passat del Barça. Durant cinc anys, els dos han tirat endavant un projecte colossal, el llibre L’estil del Barça, on expliquen com i per què ha jugat el Barça des de Joan Gamper, quan era davanter, fins a Lamine Yamal.

Asseguts a La Masia, el bar del carrer Elisabets que és tot ple de fotografies històriques del Barça, en Fermín i l’Angel juguen a reconèixer els jugadors. I intenten explicar per quina raó dues persones passen a dedicar tantes hores de la seva vida a intentar esbrinar com es va jugar un partit d’ara fa un segle, però també a interpretar el que està passant justament ara. "Em sembla fascinant intentar endreçar la història del Barça, des d’un punt de vista tàctic no s’havia fet mai", explica Suárez. Els darrers anys alguns treballs ja han intentat fer l’àrbre genealògic del futbol, amb llibres com La piràmide invertida de Jonathan Wilson o L’evolució tàctica del futbol de Martí Perarnau, però ells dos volien fer-ho centrant-se en un club que ha fet de la defensa d’un estil un lema. "Encara se'n desconeix molt de la història del club. Amb Guardiola tothom va parlar del fals nou, però ja tenim un fals nou al Barça l’any 1912, amb Alexander Steel. Paulino Alcántara ho explica amb tota mena de detalls a la seva autobiografia", afegeix Iturriaga.

Analitzar els partits moderns comportava una feina diferent a la d'intentar explicar com jugava el Barça fa més de 100 anys. Aquí el repte era titànic. "Hem consultat revistes, arxius o les biografies de jugadors com Zamora, Alcántara... La família Gamper va fer uns llibres, també. Hem contactat amb la Universitat de Budapest, que ens ha donat molta informació d’un tècnic de qui encara es parla poc, Jesza Poszony, qui introdueix el joc de passades curtes cap allà l’any 1923", explica Iturriaga. "És com fer arqueologia del futbol. Agafo un trosset d'aquí, un trosset d’allà i vaig completant el trencaclosques. Trobes un fragment d'una entrevista aquí, un fragment d'una entrevista allà, una crònica que et serveix i li vas donant forma", afegeix Suárez.

El llarg viatge de cinc anys de feinada els ha donat satisfaccions, especialment dues. "Hem trobat la biografia del segon entrenador de la història de Barça, un home que fins i tot a la web oficial del club fins fa poc deien que no sabien qui era. Era un dels dos grans personatges perduts de la història del club, juntament amb el cinquè president de la història. Doncs ara sabem que és Miles Sidney Barron el primer tècnic que va arribar amb certa experiència prèvia al club. Abans havia guanyat la coneguda com a Copa Lipton, un dels primers torneigs internacionals que es va jugar a Itàlia, on formava part de l’expedició del West Auckland FC. A la premsa apareix citat com a secretari, però era qui dirigia aquell equip d’una zona minera que va guanyar la copa dos anys seguits. Gamper, que seguia l’actualitat del futbol, el va contractar", explica Iturriaga, qui juntament amb altres apassionats de la història rebuscava qui havia estat aquest entrenador. Ara, han pogut reconstruir la seva biografia aportant més detalls sobre quines novetats va portar a Barcelona. L’altra gran troballa ha estat descobrir que el primer entrenador que va aplicar la famosa tàctica WM al Barça va ser Ramón Guzmán, el 1941.

Fer caure mites del barcelonisme

El llibre ajuda a desmitificar algunes idees sobre el Barça. La primera, aquella que explica que el joc ofensiu, estètic, de passades curtes, és una herència dels escocesos que van arribar al club fa més de 100 anys. A finals del segle XIX, al Regne Unit ja es diferenciava entre un futbol més directe i brut, l'escola anglesa, i un d'estètic i ofensiu amb passades curtes, l'escocès. Al Barça s'ha pensat que la influència escocesa va ajudar a determinar la idiosincràcia del joc. Una idea no del tot certa, segons els autors del llibre. "No seria així. A l’inici es canviava d’estil amb freqüència. L’estil de passades curtes vindria més d’Hongria, amb l’arribada de Poszony els anys 20. És cert que dos jugadors escocesos, Steel i Patullo, van marcar molt els primers anys de vida del club ja que tenien gran qualitat. Però Patullo era sobretot un rematador, un davanter. Una persona especial a qui el futbol no li interessava tant, ja que molts cops no jugava partits perquè preferia jugar a tenis. A la vegada, es va estimar tant el club que va arribar a viatjar des de Glasgow, quan hi vivia, per jugar un partit de la Copa dels Pirineus. És una figura fascinant, però l’estil de passades curtes vindria després. Steel sí que jugava de migcampista, ho havia fet a clubs com el Manchester City o el Tottenham. Però arriba veterà i el posen de davanter. I com que anava a la seva, acaba per ser el primer fals 9 del Barça", explica amb passió Iturriaga. Darrera de cada partit, hi ha jugadors. I darrere els jugadors, biografies fascinants, com la de Patullo.

I per seguir desmitificant, Fermín Suárez va més enllà. "Si parlem d’estil, jo crec que fins a un entrenador amb molt ascendent com serà Helenio Herrera, no podem dir que hi hagi un estil clar. Abans l'estil venia marcat una mica pel tarannà dels jugadors i la seva naturalesa. Si veus crítiques de la premsa i l'afició a l'equip quan era defensiu... Es parla molt a la premsa de "cerrojazos" quan no agrada com juga l'equip, però era un estil que canviava molt en funció dels tècnics i jugadors. Cert que alguns entrenadors del passat com Poszony o Greenwell aporten coses. O que els primers tècnics locals, com Forns o Samitier, cuidaven la qualitat tècnica dels jugadors. Sempre ha agradat el joc de passades curtes i ser associatiu, així com tenir sempre jugadors ofensius, però l’estil del Barça depenia molt dels jugadors fins a finals dels anys 50. Amb Herrera es fa un salt de qualitat en preparació física, psicologia, estudi dels rivals. A ell no li interessaven les passades curtes, era més vertical. Però aportarà coses interessants, com deixar un dels extrems més baix, enlloc de tenir-lo a dalt atacant", raona. Herrera, capaç de guanyar dues lligues al Madrid, va acabar sent acomiadat quan va perdre a Europa amb els blancs el 1960. Un moment clau, ja que tenia un estil més sòlid que ofensiu. Les coses haurien pogut ser diferents.

Tot comença amb Cruyff

I potser, qui sap, no hauria arribat la gran revolució. Perquè si alguna cosa tenen clara els dos és el nom clau en tota aquesta història: Johan Cruyff. "No només salva el club com a jugador. Com a entrenador ho canvia tot de baix a dalt. I per sort, per un cop en la seva vida, Nuñez va tenir paciència en els seus primers anys. Jugar amb tres defenses, la forma d’atacar, quatre migcampistes un dels quals era el mitjapunta, la manera de tractar la pilota, de moure’s... Tot era innovador, revolucionari. Cruyff és el punt d'inflexió tàctic més salvatge de la història del Barça, fins i tot més que Guardiola. Perquè, esclar, amb Guardiola ja hi havia uns fonaments, ja s'havia edificat, i aleshores Guardiola el que fa és portar-ho a la màxima essència. Però abans de Cruyff hi havia Terry Venables o Luis Aragonés, que és un altre estil absolutament diferent. És a dir, el club feia cops de volant. Quan Cruyff arriba no hi havia res construït. I ell, del no res, pensa situacions i dibuixa idees que no s'havien plantejat mai, com és la defensa de tres, com és ficar uns rombes perquè vol moltes línies de passada per dins, extrems que estiguin fixats a la banda perquè vol fer el camp molt gran, la figura del tercer home, demanar al porter jugar avançat...", s’apassiona Suárez. Iturriaga recorda que abans ja hi havia hagut tècnics revolucionaris, com l’argentí César Luis Menotti o un de la casa, Laureano Ruiz, que van apostar per conceptes ofensius, però no van tenir ni el temps ni la sort de Cruyff.

Preguntats per quin és el partit que consideren que és la sublimació de l’estil del Barça, els dos es decanten per la final de la Champions del 2011 contra el Manchester United a Wembley. "Pel rival, per la superioritat, per l’escenari", expliquen. No escullen la final del Mundial de clubs contra el Santos, també amb Guardiola, on el Barça juga amb una mena de 3-7-0, sense davanters per la lesió de Villa, amb un equip ple de migcampistes. "És una mica la sublimació del que entenia en Pep sobre com tenir la pilota, que l'adversari no la toqui. Però aquella temporada, amb l’arribada de Cesc, va canviant coses, prova una defensa de tres... Aquell any el to de l’equip ja no era el mateix", admeten.

¿I el Barça de Xavi? Aquí no es posen d’acord. "Sóc pessimista, no veig una evolució. El discurs seu a les rodes de premsa no coincideix amb el que veig al camp. Falta moltíssima continuïtat de joc. Crec que la manera d'utilitzar els interiors... No l'entenc gaire, diu l’Ángel. El Fermín és més optimista. "Els seus capítols els hem titulat amb la idea de la reconstrucció. És capaç de tornar una mica a l'essència, donar valor a la sortida de pilota, que hi hagi tercer home, que hi hagi amplitud, que hi hagi moviments de desmarcada... Intenta tornar una mica els bons hàbits. Què passa aquesta temporada? Doncs que aquell equilibri tan preuat del curs passat es difumina. L’arribada de Cancelo, la posició de Koundé, les lesions... ho condicionen molt. Quan Xavi va tornar al club va veure que no quedava gaire cosa del que havia mamat com a jugador. I el seu discurs, dient que calia tornar a l'excel·lència, era el correcte. El seu repte ara és aconseguir que passi allò que té al cap, que ara no està passant. Perquè potser no tots els jugadors són capaços, amb aquest procés evolutiu, de rendir com s'espera", conclou. El seu llibre s'ha acabat, però el Barça de Xavi, no. Donaria per a més capitols.