L'Espanyol torna a convertir-se en l'aspirina d'un València reanimat (2-1)

ValènciaCom ja va passar el curs passat a Mestalla, l'Espanyol ha tornat a convertir-se en un rival aspirina per a un València necessitat que aconsegueix treure una mica el cap del descens gràcies a tres punts guanyats a força d'insistència i més joc que el d'un Espanyol excessivament replegat que ha tardat massa a entrar al partit i proposar alternativa al domini d'un València que no guanyava a Mestalla des del setembre.

El conjunt de Quique Sánchez Flores, ovacionat per l'afició local, gairebé no hi ha sigut mai. Tenia davant una bona oportunitat per fer sang d'un rival tocat, però lluny d'aprofundir en la crisi valencianista, els blanc-i-blaus, en un matí desafortunat per no pensar-hi més, han permès que els homes de Voro recuperin l'harmonia amb la seva afició a través d'una actuació plena de confiança. Semblava una qüestió d'encert, però el veritable diferencial estava en la intensitat de tots dos equips. En cada pilota dividida, la necessitat dels locals pesava més que la d'un Espanyol incòmode, lent de pensament i d'execució i superat per un equip més viu, dinàmic i intens que l'ha dominat de principi a fi.

Una dinàmica preocupant

Encara que a l'Espanyol de Sánchez Flores no li molesta especialment no tenir la pilota, aquest cop ha patit de valent per enllaçar jugades més enllà del mig del camp. Darrere enyorava el caràcter de Víctor Sánchez (l'Espanyol no guanya sense ell a la gespa des del gener del 2015, ara fa dos anys), i Diego López i David López eren els principals baluards defensius. El central, com va fer al Camp Nou, ha aconseguit escurçar distàncies a pocs minuts del final quan l'equip més ho necessitava.

En atac, el balanç ofensiu deixava molt a desitjar. Minvat per les baixes de Piatti, Baptistao o Caicedo, Moreno era l'únic que aconseguia aportar un cert dinamisme associant-se als homes de banda. Abans del gol local, només Álvaro, amb un remat creuat que ha blocat Diego Alves sense problemes, ha aconseguit generar alguna ocasió de perill. Un balanç insuficient per ferir cap rival.

Mentrestant, els locals tocaven a plaer, conscients que aquest cop els tres punts no se'ls podien escapar com havia passat en altres jornades. Després d'una temerària pèrdua de Sevilla en camp propi, una ràpida circulació valencianista ha servit perquè Montoya rematés amb comoditat una bona assistència de Nani. El València obria així un marcador que tancaria Mina en rematar de cap un mal refús de Diego López al segon temps. Cap premi per a un Espanyol poc ambiciós que es limitava a treure aigua de la seva zona defensiva.

A través de la banda esquerra de Gayà i Nani, el València canalitzava la major part dels seus atacs, bona part dels quals acabaven amb pilotes penjades a l'àrea. De remats clars, pocs, encara que la sensació de perill era constant, fet que animava una afició, la de Mestalla, tan crítica amb els propietaris valencianistes com afectuosa amb els seus jugadors. La cara de Sánchez Flores, cap cot, ho deia tot. El seu equip ha intentat estirar-se al segon temps, però ha seguit cometent pèrdues en la sortida i, tot i el gol de David López, continuava sense concretar res i cedia massa espais a un València reanimat a costa d'un Espanyol que segueix sense aixecar el vol.