Una Copa per brindar pel futur

Enviat especial a SevillaLa travessia pel desert ha acabat. Després de dos anys de derrotes doloroses, ganyotes de decepció i escàndols fora del terreny de joc, Lionel Messi va poder alçar un títol amb l’escut del Barça al cor. Una Copa del Rei que serveix per brindar per un futur que promet més alegries si l’exhibició de la Cartuja (0-4), on només va existir un equip, és el punt de partida per seguir creixent. Si Messi, que va inventar-se un gol meravellós, tal com havia fet a la final del Camp Nou del 2015 contra l’Athletic, decideix quedar-se per seguir acompanyant el creixement d’una generació de joves que ja tenen el seu primer títol. Si Frenkie de Jong, que va jugar el seu millor partit des que va arribar a Catalunya, segueix guanyant en confiança. Si els joves com Mingueza i Pedri s’adonen que guanyar és addictiu i un cop pots alçar un títol, ja no vols deixar-de fer-ho. I si Griezmann aconsegueix que la seva versió de la Copa sigui també la de la Lliga. Si el Barça creix gràcies a la possessió, als futbolistes llestos, prioritzant la màgia als músculs, fent córrer els rivals darrera la pilota. La final de la Cartuja va ser un rondo gegant del Barça, com aquell anterior al quart gol.

La resistència de l’Athletic va durar 60 minuts. Un cop va arribar el primer gol del Barça, van arribar totes les dianes que no havien arribat en una Copa on s’havia patit a totes les eliminatòries, de Cornellà a Sevilla, amb pròrrogues i gols salvadors. De fet, el partit més còmode va acabar per ser una final on la superioritat va ser tan gran, que els bascos encara haurien pogut sortir encara més escaldats. El Barça de Koeman, al mateix escenari on havia perdut la Supercopa contra el mateix rival, va cobrar-se factures pendents i va alçar el primer títol en dos anys de l’entitat, engrescant-se amb la possibilitat que en poques setmanes pugui arribar també la Lliga. Jugant com ho va fer a la Cartuja, pocs equips el poden aturar, de fet. Si guanyar un títol era important, la forma de fer-ho també tenia valor. I la posada en escena d’un Koeman que vol seguir la propera temporada va ser impecable. Si guanyar agrada, fer-ho provocant l'admiració de la resta del món encara agrada més.

El seu Barça va sortir a mossegar. Sense mirar enrere. Conscient que es tractava de guanyar-se el futur en lloc de plorar per tots els entrebancs amb què s’ha trobat l’equip en el passat. Koeman, que també s’havia de demostrar a ell mateix que té la capacitat de tocar la tecla adequada quan arriben els partits importants, va insistir en un sistema amb tres centrals, llegint bé la jugada. Sabia que Marcelino no es mouria del seu sistema, el 4-4-2 de sempre. El tècnic asturià és més tossut que el neerlandès, de fet. I tenia el dubte d’Iker Muniain. De fet, el navarrès va ser titular, però no va tocar ni una pilota i Marcelino el va substituir al descans perquè anava coix. 

Piqué, imperial

Koeman, en canvi, tenia diferents sistemes per escollir. I va encertar-la, deixant Dembélé a la graderia i jugadors com Riqui Puig i Pjanic fora de la convocatòria. La final li va donar la raó. El tècnic també tenia un dels seus pesos pesants amb dubtes després d’uns dies lesionat, Piqué. Al final, el central va sortir de titular, i va guanyar cada duel directe a Iñaki Williams en una primera part en què l’Athletic va sobreviure com va poder a una exhibició de joc d’un Barça que ho feia tot bé, excepte xutar a porteria. A l’equip de Koeman li faltava escriure un bon final al guió d’un partit en què la pilota sempre era seva, amb De Jong i Pedri mirant a la porteria rival cada cop que rebien la pilota. L’holandès, de fet, hauria pogut enllestir la feina abans, quan als cinc minuts va enviar una assistència de Messi al pal. Però l’Athletic va anar sobrevivint com podia, ara gràcies a una acció defensiva de Yeray, ara gràcies a una falta de Dani Garcia, ara gràcies a la permissivitat de l’àrbitre del partit, Munuera Martínez, que anava mantenint converses amb un Messi incapaç d’entendre com algunes faltes no acabaven amb una groga. La final només tenia una sola porteria, però el gol no arribava.

Si la primera part havia sigut un rondo gegant sense tacar els guants d’Unai Simón, a la segona l’equip de Koeman va començar a donar feina al porter basc, que es va veure assetjat en uns moments en què l’Athletic recordava els mals records de la final perduda contra la Reial Societat 15 dies abans, quan també s’havia enfonsat en els primers minuts després del descans. I així va ser. Bé, de fet va ser pitjor. Després de perdonar una ocasió tot sol, Griezmann va espolsar-se les pors i es va reivindicar en un torneig on el francès ha trobat la rialla que li ha faltat tants cops durant la temporada. Messi, sempre clarivident, va aprofitar una nova internada d’un De Jong omnipresent per donar a Griezmann la possibilitat de marcar el gol que feia tant de temps que mereixia l’equip de Koeman. Va ser el cop de gràcia. L’Athletic, fos físicament i enfonsat moralment, va convertir-se en una joguina en mans d’un Barça que no en tenia prou, amb el triomf. Volia guanyar-lo com li agrada: jugant bé, atacant, marcant. Va ser una declaració d’intencions de Koeman. Si quan es va perdre la Supercopa semblava que no arribaria cap títol, ara poden ser dos.

El segon gol el va fer De Jong, que va passar-se tot el partit trobant forats per entrar a l’àrea d’un rival que mai el va saber detectar. Amb el do de ser a tot arreu, l’holandès va fer el segon i va presenciar de prop les dues obres d’art de Messi. La primera, amb cops de maluc dins de l’àrea després d'una jugada iniciada a la banda, on va teixir complicitats de nou amb De Jong. I la segona, amb un xut sec al pal curt que va situar el 4-0 al marcador d’un partit rodó després d'una jugada coral on el Barça va amagar la pilota als seus rivals durant dos minuts. De fet, Griezmann va arribar a fer el cinquè, però per pocs centímetres va quedar-se sense poder marcar el seu segon gol en una final que serveix per anar tancant una època, alhora que s’obre la porta d’una de nova. El primer títol de Laporta arriba en una temporada començada per l’anterior junta. Una Copa on Messi va convertir-se en el futbolista que ha marcat més gols en la història de les finals. I pels ulls que feia l’argentí, dona la sensació que la seva història d’amor al Barça encara no ha acabat, doncs ha trobat nous aliats per seguir fent de les seves. El millor Barça ha tornat, just la temporada on tot semblava anar malament. El Barça sempre torna. I ho ha fet per la porta gran.