Nit d’èxtasi d’un Barça que es guanya el dret a somiar (3-0)

BarcelonaLa bellesa salvarà el món i el bon joc salvarà el Barça. La mateixa setmana en què la imatge pública del club s’ensorrava una mica més, una nit de follia va obrir la porta de la final de Copa a un Barça que va aixecar-se de terra quan semblava eliminat. Convertint la Copa en el torneig dels miracles, amb pròrrogues i gols salvadors, l’equip de Koeman va desfer-se del Sevilla (3-0) en un partit d’aquells que provoca que facis petons a qui no toca, despertis els veïns que no miren el futbol i facis curses pel passadís com si fossis Dembélé. Com li cal al Barça, tornar a cridar d'alegria com Piqué celebrant el seu gol. 

El Barça s’hauria pogut rendir i entregar-se a un destí cruel, desfent-se de mica en mica. Però en un club assetjat pels problemes, el futbol s’ha convertit en un refugi per il·lusionar-se. Gràcies a un gol salvador de Piqué en l'últim minut, un penal aturat per Ter Stegen i una actuació coral impecable, el Barça va classificar-se per a la novena final de copa en els últims 11 anys, i es va guanyar l’oportunitat de redimir-se per la derrota a la Supercopa a la mateixa ciutat on va perdre la final. I de passada, va netejar algunes de les taques que han empastifat l’escut per culpa de les males decisions de la gent que ocupava la llotja fins fa poc. No és fàcil centrar-te en la teva feina quan no tens president, l’anterior passa per la comissaria i qui arribi diumenge haurà de negociar una retallada dels salaris. Però Koeman ja fa uns dies que ha aconseguit fer-ho, engrescant una plantilla que ha entès que el destí passa per començar a construir el futur, més que plorar pel passat.

L’equip va fer salivar els tres candidats a la presidència, asseguts junts a la llotja, condemnats a celebrar la remuntada amb els seus rivals. Coses del Barça, on els extrems es toquen. Apostant de nou pel sistema amb tres centrals, l’equip de Koeman va fer perdre els papers a un Sevilla que hauria pogut prendre més mal si el Barça tingués més punteria. El partit es va escriure amb el traç fi d’un Pedri sorprenent. El canari es va refer en un temps rècord de la lesió patida al partit d’anada, i va signar una actuació memorable. Si en atac sempre troba espais, quan el Barça perdia la pilota sempre la recuperava, com si tingués 10 cames. Piqué, convertit en un tenor que feia sentir la seva veu per tot el Camp Nou, acompanyava el creixement de Mingueza en defensa. Alba i Dest obrien el camp, tot i que el jove nord-americà va perdre gairebé tots els duels directes. I Messi, sense tenir el millor dia, atreia rivals per generar espais a jugadors com Dembélé, aquell jove que ens fa sentir a tots vells i patir una crisi generacional en no entendre que fa el francès. Com si fos un artista urbà d’aquells que fan filigranes pels carrers sense que la gent tingui clar el seu significat, Dembélé inventa formes d’expressar-se amb els peus en ocasions sense sentit, com en el gol, un xut sec després d’haver desaprofitat el millor angle per fer-ho. En un Barça sempre en moviment, va marcar sense moure’s. En un esport on cal trobar forats, se’ls va inventar, donant pas a un setge blaugrana que va tenir continuïtat en una segona part, en què Ter Stegen va sumar-se a la feina en aturar, a falta de 20 minuts, un penal de Mingueza sobre Ocampos. Sense la seva aturada, res hauria estat igual.

Aquesta Copa s’ha convertit en el torneig dels petits miracles. Quan tot semblava perdut, Griezmann, que havia entrat per Dest, va fer una centrada que Piqué va rematar a gol. Pocs expliquen el Barça com ell, un home que hauria pogut decidir viure noves experiències penjant les botes fa anys, però que prefereix deixar-se la pell defensant el seu Barça. I de fet va acabar lesionat en una pròrroga en què l’equip de Lopetegui, que s’havia quedat amb 10 futbolistes per la vermella a Fernando, va perdre els papers protestant a l’àrbitre qualsevol acció. I va ser Braithwaite qui es va encarregar de marcar el tercer gol blaugrana. El gol que obre la porta d’una final a un equip que va defensar l’honor del club de la millor manera. Atacant, gaudint, sent valent. I guanyant, esclar, tot i que va tocar patir en els últims minuts per fer més dolça la remuntada.