Criticar Laporta
Aquest dimarts fa cent dies que Joan Laporta va guanyar les eleccions. Cent dies que han servit perquè la nova junta prengui consciència de la situació real del club. Les coses estan pitjor del que s’esperava tothom. Tot i això, Laporta ha volgut teixir un discurs gens victimista, apel·lant a la confiança per demostrar que costarà, però el Barça se’n sortirà.
Durant aquest temps, sense poder tenir la radiografia completa, s’han hagut de prendre decisions importants: sobre l’Espai Barça, Koeman, la remodelació del planter i l’àrea executiva, els canvis a les seccions, els fitxatges... En alguna d’aquestes decisions Laporta ha fet lluir el seu magnetisme, transfonent orgull i vitalitat al necessitat seguidor culer. En unes altres, el relat no ha sigut creïble, com va passar amb Koeman. "¿Pot funcionar un entrenador a qui li va dir literalment: ‘Ronald, no ets el meu entrenador preferit, dona’m temps per buscar-ne un altre i, si no el trobo, seguiràs’?", li va preguntar el periodista Edwin Winkels. "Sí", li va respondre el president, evidenciant que l’argumentari del Barça al voltant de Koeman no era sincer.
En altres decisions necessitem perspectiva per poder fer una anàlisi rigorosa i no caure en la precipitació en què tot sovint caiem els qui formem part de l’opinió pública. Per exemple, en els comiats de García Pimienta i de Xavi Pascual, que després de guanyar-ho tot –61 triomfs en 61 partits– tancarà la seva etapa al capdavant de l’handbol. En aquests dos casos, malgrat que costin d’entendre, les decisions s’han de respectar si Laporta ho justifica i ho argumenta perquè no sembli una purga injustificada per portar-hi un entrenador amic, "de la corda". Passa el mateix amb la incorporació de la seva germana. Si és la millor per a aquesta feina, endavant: però en casos així s’ha de ser extremadament curós i transparent, i explicar molt bé la vàlua de la resta de candidats. I en això, de moment, el Barça falla.
Posar en relleu les incoherències, la falta de transparència o mà esquerra de la junta és necessari. Fins i tot abans dels cent dies de gràcia. No es pot aplaudir tot el que fa Laporta, no és bo per al club ni tampoc per a ell. Sempre que es faci sense estridències ni mala fe, dimensionant bé la importància de cada cas. Com tampoc es pot criticar sense sentit cada decisió seva. Un dirigent ha de prendre decisions, es pot equivocar en les formes, però es necessita temps per avaluar si s’ha equivocat en el fons. I els primers que haurien de saber que la crítica constructiva és sana són els que durant anys han lamentat, amb raó, el silenci còmplice d’alguns.