Una Copa guanyada contra tots

El Barça se sobreposa a un arbitratge horrible i a la lesió de Suárez i s’endú el títol a la pròrroga (2-0)

01. Luis Enrique celebrant el gol de Jordi Alba.  02. El control amb què Suárez es va lesionar. 03. Iniesta i Alba protestant a l’àrbitre Del Cerro Grande. 04. Mascherano, expulsat per agafar de la samarreta a Gameiro.
i Toni Padilla
23/05/2016
4 min

Enviat especial a MadridTornant cada cop rebut, aixecant-se cada cop que era a terra, el Barça va tancar la temporada tal com la va començar: guanyant una copa a la pròrroga contra el Sevilla (2-0). Una Copa guanyada contra tots els elements i contra tothom. Contra un arbitratge horrible de Del Cerro Grande, no tant per una vermella justa a Mascherano com per una sèrie de decisions cruels que van anar fent mal al Barça. Una Copa guanyada contra un bon Sevilla, sempre competitiu. Contra la lesió de Luis Suárez, contra l’intent de dir a l’afició blaugrana quines banderes pot portar, contra els que han intentat dir que aquest equip ja no és el que era.

Una final que semblava perduda. Però el Barça, com els nens petits, gaudeix quan guanya però no vol perdre mai. Després de patir amb 10 homes, va igualar la final forçant la vermella de Banega i a la pròrroga va alliberar tota la ràbia acumulada quan Jordi Alba va batre Rico després d’una assistència de Messi. La lògica, per moments, deia que el Barça perdria. Però Iniesta i Piqué van liderar la resistència. I Messi i Neymar, el contraatac. La 28a Copa del club es va guanyar patint, plorant, lluitant.

Una final èpica, de les que es recorden, no tant pel joc com per les sensacions. Un d’aquells partits viscut més amb la panxa que amb el cap, en què, de mica en mica, els aficionats més escèptics, els que viuen el futbol des de la calma, la van perdent, estirant-se els cabells i cridant com nens petits a mesura que les decisions arbitrals van perjudicant el teu equip. Sí, Del Cerro Grande, amb un arbitratge horrible, va treure de polleguera el barcelonisme, però ni així el Barça va agenollar-se. Malgrat quedar-se amb 10 homes a la primera part i perdre per lesió el seu màxim golejador, el campió va rebel·lar-se contra un destí que semblava condemnar-lo a la derrota. El Barça i el Sevilla, com van fer en el primer partit de la temporada a Geòrgia, l’agost passat, van portar la final a la pròrroga, en què Messi va donar dues assistències de gol, una a Jordi Alba i una a Neymar, per certificar que aquest equip té més vides que un gat.

I això que la final, inicialment, era freda. Després de la xiulada a l’himne, el futbol va ser finalment protagonista, però inicialment, el Barça no se sentia còmode. L’equip de Luis Enrique, amb l’equip de gala, no va aconseguir ser ell mateix durant un primer temps en què va intentar obrir molt el camp, però la defensa d’Unai Emery viu amb certa normalitat el fet de ser assetjat. El Barça no va poder fer res més que passar-se la pilota buscant una idea. Tant tocar i tocar, intentant crear una jugada amb molts arquitectes, i el cop el va rebre el Barça per l’esquena, amb una jugada tant vella com el futbol: servei del porter, Iborra la pentina per dalt al mig del camp i la pilota arriba en dos segons a Gameiro, que guanyant-li la posició a Mascherano el fa fora del partit. L’argentí va caure al parany del francès, va agafar-li la samarreta i va veure una vermella justa. Res a dir. Amb una jugada senzilla que el Sevilla executa dos o tres cops cada partit, el Barça rebia el primer cop. No seria l’últim.

Rakitic, sacrificat

Al descans, Luis Enrique havia de prendre una decisió: calia posar sobre la gespa Mathieu per reforçar la defensa. L’asturià no podia treure un defensa, i no estava disposat a sacrificar un membre del trident. Per tant, calia escollir un migcampista i aquest només podia ser Rakitic, que ja no va sortir al terreny de joc a la segona part. Cada moviment acaba provocant-ne d’altres, i el Barça passava a necessitar més ajudes defensives del trident per intentar aturar l’allau ofensiva d’un Sevilla que va xutar al pal de Ter Stegen per començar, amb una acció de Banega que enviava un avís per a navegants: l’equip andalús s’ho creia. Amb els anys, ha après a somiar i mirar als ulls els rivals, sigui qui sigui. El Barça, el Benfica, el Madrid o el Liverpool. El Sevilla se sent protagonista i va aconseguir controlar la final, convertint en una petita tortura cada aproximació a la frontal de l’àrea catalana.

Al Barça li acostuma a agradar guanyar agradant, controlant en tot moment la situació, però al Vicente Calderón l’equip de Luis Enrique estava destinat a jugar el partit des de l’èpica, superant entrebancs. Si la vermella de Mascherano ja va fer mal, la lesió de Suárez va semblar deixar grogui un equip destinat a enfrontar-se a un rival temible amb 10 homes i amb un trident amb dues cames. Suárez es va trencar intentant controlar una pilota i Luis Enrique va posar sobre la gespa Rafinha, per aportar equilibri, feina i sortida. Semblava com si un bruixot anés clavant agulles a un ninot blaugrana, fent vudú al campió de Lliga. Però cada cop a la línia de flotació blaugrana aconseguia punxar l’orgull competiu del campió de Lliga. Piqué va apuntalar la casa guanyant totes les pilotes per baix, Busquets apareixia per tot arreu per tapar les vies d’aigua i sense el seu amic, i Iniesta va fer seva la pilota. El primer èxit va ser fer oblidar que un dels dos jugava en inferioritat numèrica. El segon, aconseguir, ara sí, jugar en igualtat, quan Banega va veure la vermella a l’últim minut. Tocava anar a la pròrroga i el Barça ja havia capgirat l’estat anímic de la final.

Una Copa per recordar

El Sevilla sabia que estava perdut. Neymar i Messi van anar corconejant, apareixent on calia i quan calia, i finalment l’argentí va regalar el gol a Jordi Alba, que, incansable, va creuar tot el camp per batre Sergio Rico. Quan més falta feia, els jugadors del Barça van fer un pas endavant. Tots els que van quedar sobre la gespa van demostrar a tothom qui és el campió. Lluitant contra els elements, van guanyar-se el dret de ser considerats els millors, i van guanyar una Copa en què Neymar va posar la cirereta fent el 2-0 a l’últim minut de la pròrroga. Amb assistència, per descomptat, de Messi. Esclar!

stats