"A la Copa Amèrica, els homes més poderosos poden caure molt baix"

Vilanova i la GeltrúTots estimen la vela, però semblen venir de planetes diferents. Centenars de patins catalans, una de les embarcacions més estimades a la costa catalana, han alçat les veles aquest dissabte per anar escalfant motors abans de la regata prèvia de la Copa Amèrica. Quan tornaven a port, passaven a prop dels sis equips que es preparen per intentar guanyar la Copa de les 100 Guinees, un dels trofeus més famosos del món de l'esport, el 2024. Equips amb enginyers, informàtics, matemàtics, nutricionistes, exciclistes professionals per pedalejar dalt del vaixell i, qui sap, potser espies. La Copa Amèrica de vela ha aixecat el teló amb les primeres regates preliminars d'un torneig que no es decidirà fins a l'octubre del 2024. Aquest cap de setmana la cita de Vilanova és un primer tast per veure com rutllen sis equips que, per moments, semblen més pendents dels rivals que d'ells mateixos.

"Aquesta competició provoca que algunes de les persones més riques i poderoses del món caiguin molt baix i perdin els papers", explica Magnus Wheatley, historiador de la Copa Amèrica de vela, que aquests dies volta per la zona de premsa. El britànic, que està preparant un llibre sobre la primera edició de la competició, el 1851, sap de memòria cada campió, cada vaixell i cada empresari que ha volgut aconseguir la glòria. Naufragant, molts cops. "Pensa en Sir Thomas J. Lipton, el gran magnat de les infusions i el te, un dels homes més rics del món en el seu moment. Va fer de tot per aconseguir que un vaixell britànic fos campió i mai va aconseguir-ho. S'hi va deixar milions i salut. I mai va poder triomfar, mai", explica.

Els Thomas J. Lipton moderns són ara marques com Red Bull, INEOS o Prada. Grans marques internacionals que formen aliança amb clubs de vela històrics, per guanyar. "En algunes coses són com els pirates del passat, disposats a tot", diu fent broma Wheatley. En la recerca de la glòria, s'han viscut baralles a cops de puny entre tripulacions, accidents per no voler cedir el pas al rival, insults i s'han posat un munt de diners per robar als rivals alguns dels seus mariners més experts. Quan l'equip suís Alinghi va guanyar la Copa Amèrica sorprenentment, al ser un país sense mar, va ser perquè va nacionalitzar per decret una tripulació de Nova Zelanda. Per això, aquest any hi ha normes per evitar fets així. Les normes de cada edició, cal recordar-ho, són decidides per l'equip campió.

Alguns dels episodis més polèmics del torneig, però, han tingut a veure amb els espies. Per als participants, conèixer què fan els seus rivals és tan important com el seu propi programa, encara que ara competeixin amb embarcacions gairebé idèntiques. Els petits detalls marquen les diferències, i per això els rivals s'espien. De fet, fa uns anys l'Emirates Team New Zealand va anunciar l'acomiadament d'una empresa contractista per suposades filtracions de secrets als rivals. Grant Dalton, el responsable de portar la Copa a Catalunya, va explicar el 2017 com van haver de rastrejar per si hi havia micròfons amagats o hackers als seus serveis informàtics.

La famosa Copa del 1983, amb submarinistes espiant

Un dels casos més sonats, però, va ser aquell d'ara fa 40 anys, en l'edició segurament més famosa, el 1983. Fins llavors, del 1851 al 1983, la Copa sempre l'havien guanyat els nord-americans del New York Yacht Club. No havien perdut mai. La Copa, cal recordar-ho, no té un calendari estable. Es fa quan un aspirant desafia els campions, motiu pel qual poden passar quatre anys o dotze entre cada edició. Fos com fos, aquell 1983 els australians van arribar a Newport, on es feia la Copa, amb un vaixell sorprenent que pretenia plantar cara. Van fer-ho.

Aquell vaixell portava una revolucionària orsa amb ales. L'orsa és una peça utilitzada per millorar l'estabilitat, situada en aquest cas sota la nau. Els australians l'amagaven tant que quan aixecaven la seva nau per netejar-la, la tapaven amb teles. Tal misteri existia sobre què hi havia sota la nau que, després d'un entrenament, un membre de l'equip australià va veure una cosa estranya a prop del vaixell: un submarinista. Aquest el portarien a una comissaria, però mai va ser jutjat i els australians sempre van sospitar que, al fer-se als Estats Units, els serveis secrets locals haurien ajudat l'equip de Nova York. "Una llegenda diu que quan Alan Bond, el magnat australià que posava els diners, va reunir-se amb el seu rival abans de les darreres regates, va veure que aquest tenia una foto de l'orsa del seu vaixell sobre la taula", explica Wheatley. Fos com fos, dos submarinistes més van ser localitzats intentant fer fotografies de la famosa orsa, ara exposada al Museu del Mar d'Austràlia. Aquell any els australians van posar punt final a més de 130 anys de domini nord-americà.

El 1992 els nord-americans ja tornaven a ser campions gràcies a Bill Koch, un dels homes més rics del món, que va fer de tot per triomfar. Koch va gastar-se 3 milions de dòlars per intentar esbrinar-ho tot dels seus rivals. Va contractar bussos que havien format part de l'exèrcit nord-americà per enviar-los sota els vaixells rivals, va posar boies amagades a llocs no permesos per calcular la velocitat dels rivals i dins d'un vaixell que semblava normal, va instal·lar un equip de ràdio per sentir què deien els rivals. "La Copa Amèrica no té res de senyorial ni de justa, és un joc brut", diria ell mateix. Com a mínim, va ser sincer. De fet, la primera edició de totes, la del 1851, també va tenir els seus incidents, ja que el vaixell nord-americà va agafar una ruta una mica més curta que els seus rivals britànics, perquè desconeixia una norma segons la qual calia vorejar una boia per l'exterior. El seu triomf no va perillar perquè els britànics es van adonar que ningú havia informat l'America d'aquella norma no escrita entre tots els que solien navegar a l'illa de Wight. A més, van guanyar amb tanta superioritat que molts consideraven infantil reclamar. Altres, en canvi, encara avui acusen els nord-americans de fer trampes, recordant que havien contractat un navegant local que coneixia les aigües. I, per tant, potser aquell anglès sí que sabia que calia vorejar per fora la famosa boia.

Els incidents s'han anat produint un cop i un altre. El 2003 dos vaixells nord-americans volien recuperar el títol, que havien guanyat els de Nova Zelanda. Va ser llavors quan la informació classificada del OneWorld va ser oferta al seu rival dels Estats Units, l'Oracle, per 2,5 milions de dòlars. Es tractava de detalls sobre el disseny del casc, les tècniques de navegació de l'equip i la informació dels membres de l'equip. L'Oracle va preferir denunciar-ho públicament i no acceptar el tracte. Una cosa era espiar ell mateix i una de ben diferent, comprar informació a un home que volia fer negoci. ¿De qui es tractava? Doncs de Sean Reeves, l'advocat del OneWorld, ferit perquè li havien rebaixat el sou.

De fet, amb el pas dels anys els equips han passat a contractar advocats, tant per gestionar els contractes com per interpretar el reglament. Els advocats han passat a rebre millors sous que alguns mariners, intentant descobrir si els rivals han comès errades en el procés de preparació de la cita. Després de l'incident amb Sean Reeves, no es coneix cap altre cas d'advocat a qui hagin retallat el sou. L'Oracle, per cert, va portar-se bé el 2003, però una dècada més tard seria sancionat per fer trampes, quan van modificar detalls del seu vaixell d'amagat en una data no permesa segons el calendari de la competició. Els van enxampar i tres membres de l'equip van ser expulsats. Aquest any, per sort, tothom sembla jugar net. De moment.