Visc a Barcelona i la Copa Amèrica m’ha passat de llarg. Malgrat que ha estat portada repetidament a tots els mitjans, la competició m’ha estat tan aliena com el Congrés Internacional d’Espeleologia celebrat a Coahuila (Mèxic) les mateixes dates. Només una persona del meu cercle d’amistats me n’ha fet menció durant aquests mesos. I va ser l’últim dia. "Ha tornat a guanyar Nova Zelanda", va dir-me dissabte un company que sol navegar; amb un interès, per tant, per aquesta mena d’esdeveniments. El meu cap va començar a rumiar a tota velocitat, però les neurones no es connectaven. La primera imatge que vaig processar eren els All Blacks. "Però enguany no hi ha Mundial de rugbi, no?", vaig preguntar-me desconcertat. Fins una hora més tard no vaig lligar caps i vaig entendre el comentari.
Per a les elits del país potser ha estat un èxit. També per exportar la marca Barcelona i tornar-la a associar a grans esdeveniments. Barcelona, el gran aparador. Luxós. Atractiu. Tant llaminer per als de fora com impossible per als veïns que intenten viure-hi –molts ja n'han marxat perquè la ciutat dels grans esdeveniments els ha expulsat–. La immensa majoria dels barcelonins han vist com la Copa Amèrica passava de llarg a molts nusos de velocitat. Si els Jocs van suposar un abans i un després, amb una transformació radical de la trama urbana i va permetre que la ciutat tornés a obrir-se al mar, la Copa Amèrica ha canviat poques vides. L’imaginari col·lectiu nostrat no ha incorporat cap postal icònica d’aquest gran esdeveniment.
La competició, a base de diners públics, ha permès remodelar la zona marítima i poca cosa més. Ni visitants ni projectes estratègics de capital privat. Ja ho van dir una parella de neozelandesos en un reportatge a TV3: "És millor fer-la aquí que a Nova Zelanda. Tenim problemes de pressupost. Som un país petit i hi ha altres coses com la salut i l'educació per destinar-hi els diners". Un resum perfecte del que ha suposat aquest projecte... que podria repetir-se aviat a Barcelona. Cornuts i pagar el beure.
El mateix dia que havia "tornat a guanyar Nova Zelanda", a l’altra punta de la ciutat l’alcalde Jaume Collboni homenatjava l’activista Manolo Vital, el conductor que va segrestar un bus l’any 1978 per reclamar transport públic per a Torre Baró. Collboni va prometre que el malmès i precari cablejat elèctric del barri se soterraria. Potser, fins i tot, els esvorancs dels carrers decrèpits s’arreglarien. O es podarien els arbres que fa deu anys que no es toquen. La part oculta del gran aparador.
