El compromís de l’esport per trobar més ‘rara avis’

BarcelonaBarcelona, 1 d’agost. El bany de postals paradisíaques a les xarxes socials és excessiu. Amb uns clics i el perfil de coneguts i estranys pots fer un viatge pels racons més espectaculars del planeta. Lluir les vacances és un esport nacional. Celebrar no tenir-ne no només trenca la tònica, sinó que s’acosta al deliri. “Tinc una setmana lliure l’any, però no ho canviaria per res del món”, diu Robert Cuesta, lliurat a la seva feina. L’entrenador del KH7 Granollers és feliç.

Avui estrena oficialment la pretemporada, encara amb la medalla d’or que va penjar-se aquest estiu als Jocs Mediterranis com a membre de l’staff de la selecció espanyola femenina. Si el dia tingués més hores, les acabaria omplint. El futbolista del CE Sabadell s’incorpora a la xerrada. Tard, però dins el marge de cinc minuts de cortesia. El barceloní es dedica primer a escoltar. Quan agafa el fil de la conversa es mossega el llavi i mou el cap, mostrant complicitat, lamentant la seva rutina de dobles sessions, el tram menys atractiu de l’any. Resignacions -dolces- a banda, jugador i tècnic comparteixen una estona amb l’ARA en un local d’estètica hipster de l’Eixample barceloní. Tots dos alcen la veu per ofegar el fil musical, infernal, i juguen a teoritzar, posant en comú la seva experiència.

El cartell de “No hi ha temps lliure” és per a tots els actius de l’esport. En contra de la lògica (“Més nivell, millor qualitat de vida”), la corda es tensa quan puges graons: jornades, campionats i fins i tot compromisos internacionals encabits a la força en el calendari. Resultat? Molta càrrega, poc descans i un producte cada vegada més viciat. “Un jugador o jugadora de primeríssim nivell està tot l’any competint. Des del juliol que comença el treball d’estiu al juny de l’any següent. A vegades ens preguntem per què baixa el seu rendiment. El desgast és enorme, però no et pots permetre el luxe d’aturar la màquina. Pots fer descans actiu, però no fer-ne un de constant”, comenta Robert. Aquí es tracta de fer mans i mànigues per mantenir una regularitat, estar fresc i, esclar, evitar lesions.

La carta als Reis és factible només si s’estableix i es respecta l’exigència. Una relaxació estival pot afectar el resultat de tota una temporada. Invertir el juliol a recuperar la forma hipoteca, com a mínim d’entrada, els minuts sobre el camp. “No pots frenar. Si ho fas, et passen per davant i segurament ja no tens marge per tornar-hi. Segurament hi haurà jugadors a qui els funciona el ritme de Tercera Divisió, per exemple. Però si el teu objectiu és arribar al màxim nivell, has de donar un plus. Al món professional hi ha molts estímuls: noies, festa, diners... Si et centres en l’entorn, les oportunitats et passen per davant. La competència és enorme. Si no hi ha un treball de qualitat, no rutlles”, assenyala Pastells.

Els esportistes tenen la teoria i les eines. Què marca, doncs, el nivell d’exigència? “Crec que és una qüestió de preferències. Volies ser professional? Doncs has d’assumir totes les conseqüències de la decisió. Un jugador treballa perquè està en forma. Si pots signar un contracte millor és perquè estàs en forma. En els joves no es detecta tanta diferència entre els més treballadors i els menys treballadors. Tot surt a la llarga. Hem vist casos de cracs que es retiren als 27 o 28 anys perquè no han fet bé les coses i el físic els ha dit prou. Has de tenir clar que ets jugador d’elit les 24 hores del dia, en tots els àmbits”, explica l’entrenador.

Tots dos, des dels extrems de la relació pupil-míster, coincideixen que s’ha d’educar en la cultura de l’esforç, especialment en les categories base. Es recolzen en la importància del cap per gestionar les situacions més transcendentals. “Has de tenir la tranquil·litat de confiar en tu. Les coses poden anar a pitjor o a millor. El futbol és una roda que es mou massa de pressa. Ara ets a dalt, i de sobte et lesiones i has de començar a remar. Has de treballar i esperar a tenir més fortuna en el futur”, afegeix el barceloní, reflexiu.

El futbolista dels números

Pastells és un perfil de futbolista atípic. El també ex de l’Europa i de l’Espanyol, de 24 anys, alterna la gespa amb la recta final d’un màster que remata la seva formació d’enginyer industrial. És una rara avis per definició, que de moment s’atabala imaginant-se en una rutina d’oficina. “Seré un bon enginyer, però calma [riu]. Des de petit sempre he volgut ser futbolista. Sí que hi va haver una època, quan havia d’acabar de créixer, que era massa petit. Llavors vaig entendre que potser era complicat complir el meu somni. Però quan vaig guanyar centímetres les coses van canviar. Era com veure que, ostres!, potser sí que m’hi podia dedicar”, recorda.

L’esport té una velocitat frenètica. Les temporades passen, les circumstàncies varien i tu hi has de donar sempre una resposta. El jugador viu ara un moment d’impàs, redirigint la seva carrera després d’acumular poc més d’un any de dubtes per una lesió de lligaments creuats. El seu background el fa encarar la incertesa amb relativa tranquil·litat. “La lesió va fer que m’aturés de cop, i ara estic treballant per tornar a la meva millor versió. Al cap només hi tinc el futbol. Els números sempre hi són, però en paral·lel. Sí que soc conscient que ja tinc una edat, i que en tres anys em tocarà prendre decisions i veure cap a on encaro la vida. Quan en tingui 28 o 29 em plantejaré si seguir en l’esport o si és millor abaixar el ritme i estar en una categoria més baixa”, assumeix. L’escenari que planteja sona a documental de ciència-ficció, com el cas del davanter de la Reial Societat Álvaro Odriozola: “Estic acabant empresarials. Si no puc anar a classe, els meus companys em passen els apunts i em poso al dia quan tinc temps. A la vida hi ha més futur que el futbol”, apuntava l’internacional sub-21 dies enrere, en una entrevista a El Diario Vasco.

Mons compatibles

Que laformació acadèmica i la pilota són incompatibles és un mite més que acompanya l’esport. “El teu món creix al ritme que vas creixent. Has de conviure amb els teus somnis, les teves aspiracions i els canvis. Abans t’entrenaves tres dies i ara en són cinc. Doncs bé, ho has de fer bé. ¿Es pot compaginar amb un grau universitari? Sí. L’única diferència és que un alumne normal trigarà quatre o cinc cursos a aconseguir el títol, i l’esportista sis, o deu, o vint. Fas un esforç extra perquè et compensa. És important saber què vols fer. Si fas el que t’omple tens un grau alt de motivació, i la dedicació serà més gran”, explica Cuesta. És un dels seus camps. Ell millor que ningú entén les facilitats i les complicacions de la dualitat feina-esport.

Entre concentracions i obligacions de tècnic del Granollers troba temps per formar part del projecte Singular Match. La plataforma encapçalada per l’exinternacional Vicente Álamo busca integrar els esportistes d’elit al món laboral, “abans, durant i després de la seva carrera”. Aconseguir, a grans trets, que competir per medalles sigui un factor diferencial, no una llosa. “Negar que són mons compatibles és mentir, directament”, insisteix, assenyalant Pastells. Ell n’és l’exemple. “Vaig seguir el camí que m’anava marcant la formació acadèmica fins a la universitat. És veritat que he hagut de fer sacrificis, però n’estic molt satisfet. Si repasso els vestidors per on he passat, no hi veig gent que tingui inquietuds. Ara em plantejo si el meu pla B és millor que l’A. Potser guanyo més diners com a enginyer que no amb el futbol”, raona el jugador sabadellenc.

No hi ha subtrames. El cercle de la competició és així: els esportistes creixen, triomfen -alguns- i es retiren, millor o pitjor, abans o després. Veure més enllà de la frontera que representa penjar les botes és responsabilitat del professional. Pastells detecta un canvi de tendència. “És veritat que molts s’entrenen, dinen i fan la migdiada. A mi em toca anar a classe, i crec que no soc un cas únic. La situació econòmica del futbol ha ajudat que molts joves no renunciïn als estudis. Ja no es paguen supersous a Tercera Divisió, com anys enrere. Si els diners no duren tota la vida, t’has de reinventar, aprendre idiomes. El gremi es va conscienciant de tot això”, segueix.

En Robert escolta i somriu. “A tu et dirien «Se’t dona bé el futbol, però també els números». He treballat en un institut i soc molt crític amb els professors. Quan un nen destaca en un esport sovint la seva reacció és: «Centra’t en el col·legi, allò és secundari». Les notes són importantíssimes, esclar, però m’he trobat jugadores que renuncien a la seva carrera perquè els diuen que no podran fer-ho tot. Em sembla un sacrilegi. Es coarta la llibertat d’aquells nens. El missatge ha de ser: «Centra’t en tot». Perquè es pot fer. És que fer les dues coses t’aportarà molts més valors per a la vida. Hem d’anar amb compte. Estem parlant de la pèrdua de talent. De l’esportiu i del personal”.

Qui és qui?

Robert Cuesta. Tècnic del KH7 Granollers

Robert Cuesta (Montornès del Vallès, 1987) és un altre fruit del planter del BM Granollers, un dels millors de la secció femenina. La seva formació a la base del club i de la selecció catalana el van catapultar fins al primer equip. El mix de tàctica i personalitat va fer que deixés el càrrec de segon tècnic per assumir l’estiu passat el lideratge del projecte, a banda d’estrenar-se com a preparador físic del combinat estatal absolut. Va tancar el seu debut amb la millor classificació històrica de les vallesanes i el títol de millor tècnic del curs.

Sergi Pastells. Futbolista del CE Sabadell

Sergi Pastells (Barcelona, 1993) és futbolista del CE Sabadell i enginyer industrial. La seva conducció i talent per controlar la possessió el van dur a l’Espanyol de ben petit. Era massa baixet, un problema comú en les categories base. El canvi físic definitiu el va rellançar després d’haver-se posat moltes samarretes. Anys després es consagrava com el millor lateral de Tercera, aixecant dues Copes de Catalunya. Ara busca el millor escenari per fer un pas endavant en la seva carrera.