El comiat en silenci del millor porter de la història del Barça
Víctor Valdés no ha volgut cap homenatge després d’una carrera lluitant per triomfar
BarcelonaVíctor Valdés ja és lliure. Des del moment en què va decidir tancar les seves xarxes socials, el porter va aïllar-se de tot aquell soroll mediàtic que tan poc li agradava, que tant mal li havia fet. O tanta mandra. “És un paio molt especial, diferent de tots. No sempre era fàcil entendre’l”, diuen dins del Barça, on no ha sorprès gaire la seva decisió de deixar el futbol sense anunciar que ho fa. Bàsicament, la gent ha deduït que ho deixa, després de mesos sense equip, sense jugar.
La història de Valdés és ben diferent de totes les altres. Nascut a l’Hospitalet de Llobregat, havia entrat al futbol base del Barça el juliol del 1992, poc després de la final de Wembley, provinent de la Penya Barcelonista Cinc Copes. I, exceptuant l’any que la família va ser a Tenerife per motius laborals, sempre va jugar al Barça, d’on gairebé va marxar quan va topar amb Van Gaal. Valdés, però, sempre tenia la sensació que patiria desgràcies o que les coses no anirien bé. “Penso en el pitjor, que tot anirà malament, i així m’aïllo de les expectatives dels altres. Si no esperen res, no tinc res a donar-los. Em trobo millor en el pessimisme”, va arribar a dir un porter que va debutar el 2002 al primer equip i que es va convertir en una peça clau dels èxits del Barça de Rijkaard, Guardiola i Vilanova.
Molts cops els entrenadors han de gestionar joves futbolistes convençuts que serien estrelles, quan potser no tenien tant talent com creien. Valdés, en canvi, lluitava contra les seves pors. A molts dels entrenadors amb els quals ha treballat els solia fer preguntes catastròfiques, i quan es va lesionar amb el Barça el 2014 va admetre als seus companys que ja s’ho esperava, que tindria una lesió com aquella. Potser per aquesta raó, celebrava els triomfs com un foll, amb una ràbia que li sortia del cor, sense dedicar ni una estona a buscar les càmeres, com d’altres, per sortir-hi guapo. Ell buscava a qui volia abraçar i li destrossava la roba, com va fer més d’un cop amb Guardiola. I mira que va arribar a guanyar, ja que el seu palmarès és increïble, especialment per a un nen que, de petit, no volia ser porter. 6 Lligues, 2 Copes del Rei, 6 Supercopes d’Espanya, 3 Lligues de Campions, 2 Mundials de Clubs i 2 Supercopes d’Europa, així com un Mundial i una Supercopa amb Espanya, en què era suplent d’Iker Casillas. “No cal veure el teu palmarès per saber com ets de gran”, va escriure el porter madrileny quan va saber que Valdés ho deixava. I al Barça tothom pensa igual: més enllà de les copes, Valdés era un futbolista únic, difícil d’entendre a vegades, però autèntic. Un jove que semblava un guardaespatlles agressiu quan demanava concentració als defenses, que mossegava quan algú tocava un dels seus i s’emocionava veient en directe Bob Dylan.
Un home solitari
Valdés, als 36 anys, ja havia anunciat abans que un cop arribés el moment de plegar, ho faria sense fer soroll, apagant el llum, utilitzant una metàfora que ell solia utilitzar. I així ha sigut. I, també com havia anunciat, va patir cops forts. No va voler renovar amb el Barça i, després de la lesió que va patir, va quedar sense equip. Llavors va poder viatjar en tramvia per Augsburg, on es va operar, sense ser reconegut per ningú. Sol, meditant sobre què calia fer. En cap moment va voler un homenatge, i el Barça, que s’havia ofert a fer-lo, s’ha hagut de limitar a posar un missatge a les xarxes socials, unes xarxes que Valdés ja havia abandonat. “Durant la setmana m’envaïa un únic pensament: que el partit no arribés mai. Em va envair una enorme deriva cap a la tristesa, que a estones era de desesperació”, va escriure en un llibre, Mètode V, en què deia com veia la vida un home que s’autodefinia com a “derrotista”: “No m’agrada que em felicitin. Soc un solitari, no demano ajuda, m’ho menjo sol i m’ho carrego a l’esquena”, i així s’ha retirat.
Just quan el Barça jugava ahir contra el Celta, el barcelonisme recorda un porter que va trencar-se contra els gallecs, un 26 de març del 2014, quan es va lesionar el lligament creuat del genoll dret. Llavors ja sabia que marxaria del Barça després de mitja vida blaugrana. La idea era marxar al Mònaco, però el contracte es va trencar i Valdés es va quedar sense equip, i sense poder anar a un Mundial del Brasil en què sentia que podria arribar a ser titular. Després d’un any recuperant-se entre Catalunya i Augsburg, va fitxar pel Manchester United -on per segon cop a la seva carrera va acabar enfrontat amb Louis van Gaal-, va ser cedit a l’Standard de Lieja belga -on va guanyar el seu últim títol, una Copa- i, finalment, va estar uns mesos al Middlesbrough a les ordres d’Aitor Karanka. El seu últim equip abans de tancar una època com li agrada fer-ho, en silenci.
