Bartomeu, el comiat de l’home que va voler ser rei

BarcelonaNo és mai una bona notícia que un president escollit pels socis presenti la dimissió. No deixa de ser la crònica d’un fracàs. Que tres dels últims quatre presidents hagin dimitit diu molt d’un club fascinant, amb una massa social viva i plural. Tant, que sempre acaba esquerdada en bàndols, dividida en lluites internes. Dels últims cinc presidents, tres han vist com s’organitzava una moció de censura ben organitzada en contra seva. I Bartomeu ha preferit marxar abans de córrer el risc de ser el primer president expulsat per la seva gent.

No ho hauria d’oblidar. Per molt que argumenti que marxa per no haver d’organitzar una moció de censura en plena pandèmia, un discurs que té part de raó, ho fa per altres raons. Ho fa perquè així ho han desitjat milers de socis, els que van aconseguir més de 20.000 signatures contra la seva gestió. Contra un mandat que ha passat de ser grandiloqüent, amb el president encaparrat en guanyar la Champions i superar els 1.000 milions d’ingressos, a ser trist. Amb una directiva acorralada, a la defensiva, disparant a l’aire contra qualsevol ocell que sobrevolava l’estadi, no fos que es tractés d’un espia. D’un enemic al qual calia investigar i, si cal, insultar a les xarxes.

Negar que un club com el Barça està marcat en vermell a l’agenda de grups mediàtics, empresarials i polítics seria mentir. Al govern de la Generalitat, mani qui mani, sempre s’ha somiat tenir algú al Camp Nou que sigui afí. Però el que no pot fer Bartomeu és mostrar-se sorprès perquè la Generalitat no l’hagi ajudat en un moment en què prou feina tenen per decidir si fem teletreball o no. Pot queixar-se, però no hauria d’oblidar que ell va arribar al poder, quan era la mà dreta de Sandro Rosell, de la mateixa manera, amb el suport de periodistes i empreses.

Bartomeu hauria pogut marxar amb el Barçagate. O després de Lisboa. Però ha escollit fer-ho ara, quan gairebé s’havia imaginat finalitzant el mandat. I ho fa amb ràbia, atacant els seus crítics i traient pit dels seus èxits. Però si més de 20.000 socis li han obert la porta de sortida és perquè, un cop va aconseguir el triplet el 2015, va perdre el control. I ha convertit el millor club del món en un gegant amb peus de fang, judicialitzat, endeutat i crispat. Bartomeu, l’home que va arribar a la presidència sense esperar-ho, va acabar creient que podria ser rei, que podria sortir-se sempre amb la seva. Però ha estat derrotat pel poble.