Amic Joan (amb perdó)
BarcelonaEren principis dels 80. Loquillo i El Último de la Fila. Cada quinze dies, gol sud de Sarrià. Amb la Penya Manigua: el primer i millor grup d’animació del nostre club. A la dreta d’aquell marcador que ens semblava la màxima expressió d’alta tecnologia. De fet, com si no hi fos: el teníem al costat i no vèiem res, ens havíem de conformar amb el marcador tronat del gol nord. Eren els temps de les primeres banderes catalanes a Sarrià. De la sana rivalitat i de les guerres d’ous. Allà ens vam conèixer, Joan. Tu sempre amb aquell amic ros del teu poble de qui no recordo el nom. Sovint –ara ja ho puc dir- veníeu amb una estelada amb l’estrella vermella. Ens ho passàvem molt bé. Sobretot, suposo, perquè érem joves. I perquè anar al camp era una festa. En tots aquests anys en els que t’he vist com a conseller o com a president, mai se m’ha esborrat la imatge del Joan Collet amb els que tants partits –i tants disgustos, crec recordar- vam compartir des d’una proximitat relativament anònima.
Han passat anys, molts anys. I han passat moltes coses. Ara em toca fer balanç de la teva presidència. Només tres, però intensos. Reconec que no sóc neutral. No tant per una amistat que hem anat bastint en els últims temps fruit de la coincidència en temes bàsics com per la convicció de la teva bona fe. Ets una bona persona, Joan. I això és el més important. A sobre, ets molt perico. I això, per ser el president de l’Espanyol, també és molt important.
Del teu mandat destaco tres elements. En primer lloc, no hem tingut cap gran desgràcia. Tot i la situació límit, ens hem mantingut a Primera. Tot i l’agonia econòmica, hem sobreviscut. I en cap moment m’has fet passar vergonya, que no és poca cosa. Algun estirabot, potser erroni, però comprensible –aquelles declaracions a Vigo, la defensa davant ens injustos atacs de fa dues setmanes- i poca cosa més. La resta, sentit institucional i convicció. El primer que se li ha de demanar a un president.
El segon gran mèrit ha estat la recuperació del planter. És de les poques motius per presumir de club. Per resultats esportius i per una certa manera de fer les coses. Tècnics compromesos i competents. Bona gent al capdavant. Tot el contrari de fer tres anys. Espero que aquests nous propietaris que no t’han volgut escoltar entenguin que això del planter no era només –tot i que també- fer de la necessitat virtut. És una opció, un model.
Finalment, però no menys important, valoro el teu coratge per normalitzar el club. “Normalitzar” és un eufemisme ple de sentit que utilitzem per dir catalanitzar. No es tracta de polititzar, és –et manllevo les paraules- seguir la societat catalana. Hem de situar-nos en la centralitat. En cap cas per agradar els altres: simplement perquè no podem ser un excèntrics, no ens podem situar en la perifèria de res. Prou que ho estem per raons esportives i pel trist reduccionisme que sovint pateix Catalunya (en el terreny esportiu i en d’altres). Un reduccionisme que porta al que Rubert de Ventós ha definit com identitat redundant. Ser de l’Espanyol ja és una opció estranya. El que no ens podem permetre –perquè molts no ho volem i per raons estratègiques- és ser la perifèria ideològica i esportiva. I ara que no ens veu ningú, ho podem reconèixer: hi ha pericos –menys dels que alguns diuen, més dels que jo desitjaria- que ho són pel nom i pel que això representa. I tu, Joan, has estat valent i coherent. Sense complexos. Sense renúncies. Gràcies.
Marxes dolgut. Amb raó. Míster Chen ha posat molts diners i té tot el dret a fer el que vulgui. Saps que l’entrada d’un inversor extern era l’única opció. I estic segur que el que et fa mal no és el menyspreu dels xinesos. El que et dol és el que ha fet Dani. I tens raó. Això, a un amic, no se li fa. Però ja sabem –i tu més que ningú- com són els Sánchez Llibre. Un dirigent xinès li va explicar fa anys a Felipe González allò de què no importa si el gat és negre o blanc, que el que importa és que caci ratolins. A Dani, això, no calia que li expliqués ningú: ho sap fa temps. El que no entenc és com li segueix fent tanta gràcia a tothom.