Un club més gran, una directiva més petita

BarcelonaL’assemblea de socis compromissaris, la primera en molts anys en què la directiva perd el control, va ser una tarda de glòria. Una tarda per recordar la grandesa del FC Barcelona. Malgrat que l’assemblea no garanteix la participació de tota la massa social, desenes de socis van recordar a la directiva que aquest club, de tant en tant, encara és més que un club. Un dels pocs exemples, en aquest esport modern agressiu i sense llei, en què els aficionats poden prendre partit. Puc entendre el mal de panxa de molts directius o treballadors, frustrats de veure que mesos de feina acaben amb una xiulada, però aquesta és la grandesa del Barça: donar veu a la seva gent. La veu alçada, determinada, de molts d’aquells socis veterans que segons els acudits només van a l’assemblea per menjar entrepans gratis va servir per forçar la directiva a treure de l’ordre del dia la proposta de modificació de l’escut. Símbol d’uns temps en què els catalans volen que la seva veu, el seu vot, tingui valor, aquesta assemblea, que representa milers de socis i milions de cors, va reclamar un referèndum per retocar l’escut. La pluralitat, el debat i la capacitat de viure pel club dels aficionats va servir per mantenir viu el “Més que un club”. Van ser els socis, que ho van fer. No una junta que surt tocada de l’assemblea. La por de perdre votacions els va portar a cometre errades. La gran derrota no va ser perdre votacions. Va ser la manera d’actuar, improvisant, com ha fet tants cops. El futur del Barça passa per les votacions electròniques, pels referèndums. Per ser modern i seguir sent més que un club. I per tenir un discurs tan clar com el de molts socis al Palau.