El club més difícil del món?

El got mig ple. El got mig buit. Resultadista. Idealista. Pragmàtic. Fonamentalista. L'eterna dualitat culer. Diumenge, contra el València, el Barça va tornar a impartir una classe magistral de futbol pràctic. Economia de supervivència. D'equip rocós, sòlid, compacte. Solidari. Amb caràcter. Ordenat. Equilibrat. Com va passar contra el Madrid, però aquest cop el rival no va ni inquietar Ter Stegen malgrat jugar amb un més durant mitja hora llarga. Defensivament, el conjunt de Xavi, almenys a Espanya, està sublim. Aquest és el got mig ple.

Però canviem de prisma. Mateix partit. Mateix resultat. Mateix joc. Simplement, mirada diferent. Quan es va quedar amb deu, el Barça va ser incapaç d'encadenar cinc passades seguides. La pilota cremava. Ningú la volia. Pilotada llarga ia defensar tots junts prop de Ter Stegen. Equip sense grandesa. La sensació sortint del Camp Nou era que hi havia plans millors per fer un diumenge a la tarda. El got mig buit.

Les dues lectures són vàlides. De fet, haurien de ser compatibles. Perquè, com deia Xavi, el Barça és el club més difícil del món. Guanyar no és suficient. ¿Es pot aplaudir l'exercici defensiu de l'equip contra el València? Per descomptat. Es pot aplaudir i cal aplaudir-lo. Defensar bé és un art. També és futbol. Fins i tot té un component estètic. ¿Es pot demanar que el Barça sigui dominador i propositiu? Per descomptat. És la manera d'entendre aquest esport que t'ha fet gran. De fet, només has guanyat quan has cregut en aquesta filosofia —amb gradacions, esclar—. És el teu segell. T'ha definit i t'ha diferenciat respecte a la resta. La pilota al centre de tot.

El duel contra el València va deixar palès que la unitat B —faltaven molts jugadors clau— no pot jugar al joc de posició, que li falta qualitat i temps. Però vull creure que hi ha un terme mig entre no saber fer cinc passades seguides i jugar com el Barça de Guardiola. Amb vint passades, per començar, potser en tindríem prou. No demanem més.

Posem en valor l'esperit defensiu de l'equip de Xavi. No és cap pecat saber defensar bé. Suma i no resta. Ara bé, sobretot en la victòria, siguem extremadament exigents amb el joc del Barça perquè, si cada cop que l'equip guanya, però avorreix les ovelles, l'aficionat se'n va satisfet cap a casa, aparcant qualsevol crítica perquè s'han aconseguit els tres punts, arribarà un dia que tot ens valdrà. I, de sobte, ens adonarem atònits que al got ja no hi ha aigua. El nivell d'exigència és el que et diferenciarà de la resta.