Clàudia Pons: “L’única diferència és que ara no em canvio al vestidor amb elles”
Entrevista a la seleccionadora espanyola
BarcelonaÉs la nova seleccionadora espanyola de futbol sala. L’exjugadora i entrenadora de Bagà portava tres anys sent la mà dreta d’Alicia Morell i el cap visible de les categories inferiors, i ara ha fet el salt a la banqueta principal. Clàudia Pons parla com si encara portés el braçalet de capitana i no s’atura a pensar què significa ser l’única seleccionadora estatal d’un esport d’equip. “Sé que m’exigiré fer-ho bé”, resumeix. És com sempre ha entès el seu rol dins la pista.
Diuen que al vestidor no eres de les que liderava. Directament, tu empenyies endavant i era impossible no seguir-te.
Mai m’he sentit una líder, el que sí que he intentat és ajudar la resta a sentir la mateixa passió que jo pel sala. Soc molt exigent amb el que faig i, alguns cops, fins i tot m’he hagut de frenar a mi mateixa perquè potser m’estava passant. Perquè hi ha gent a qui el futbol sala li apassionava, i gent a qui no.
I com ho vius, això? Que hi hagi qui no s’ho deixi tot. Qui no faci com tu.
A l’elit és difícil trobar qui no s’estimi el que fa, però de vegades sí que t’adones que no ens estem guanyant la vida i que potser, si jo tibo i tibo, em passaré. Però pocs cops m’han frenat per exigent.
De fet, el teu nomenament ha sigut aplaudit per tothom.
Jo ja estava treballant al cos tècnic de l’Alicia i això facilita la connexió amb tothom, he notat suport. Em sento preparada. Soc jove, però sé que es confia en mi, noto el suport de les jugadores i de la Federació, conec la feina que s’estava fent i hi tinc molt a aportar.
Com a dona s’ha de demostrar un extra? Que sí que es val per al càrrec?
No ho he sentit mai, no hi he pensat. Al sala ja fa anys que hi havia l’Alicia, la diferència és que ara tenim una competició oficial de la UEFA. Hi ha una realitat evident, que és que nosaltres no som professionals, però no veig que hagi de demostrar res més que ningú. Em sento preparada i tenim dos primers reptes importants. Els resultats diran.
Els primers resultats han sigut excel·lents. Bon joc i classificades per a l’Europeu. El primer oficial.
Després de tants anys esperant una competició oficial, teníem aquella cosa de, quan arribi el dia de debò, què? I les jugadores han respost molt bé, portàvem tres anys treballant amb l’Alicia i l’equip se sent còmode amb el que fem. Em tocarà renovar una mica el grup, perquè algunes jugadores es fan grans.
Però coneixes la generació que puja.
Sí, i més d’una sub-18 ja ha debutat amb l’absoluta. Això és una garantia.
¿Et fa por entrenar jugadores amb les quals has sigut companya?
Al principi sí que espanta, però vam parlar amb les sis amb qui vaig coincidir de la meva etapa, i totes hem entès el nostre nou rol. M’ajuden, de fet, i quan toca collar el grup són les primeres que collen.
No noten el canvi, ja les collaves.
L’altre dia l’Ampi deia en una entrevista que em veu igual. L’única diferència és que ara soc la seleccionadora i que no em canvio al vestidor amb elles.
Ser entrenadora era el teu pas natural?
Sempre he tingut clar que estaria vinculada a l’esport i si pensava en entrenar, imaginava algun equip de nois, per l’exigència. També volia desconnectar un any però va ser retirar-me i em van oferir portar la catalana i, d’allà, l’espanyola. Estic supercontenta, però no he parat!
Del Preeuropeu de Leganés a Buenos Aires als Jocs Olímpics de la Joventut.
El sala no és olímpic i que ens hagin escollit per participar-hi és un èxit que hem d’aprofitar. Ara s’ha posat nom oficial als partits internacionals que ja estàvem fent, i és l’hora de fer-ho bé.