Els cinc Pitxitxis d’un home bo

PeriodistaSi els dic que Quini va guanyar cinc Pitxitxis (els mateixos que Di Stéfano i Hugo Sánchez) i que Messi encara en porta quatre, m’estalviaré gaires més explicacions sobre de quina fusta golejadora estava fet l’asturià. Només Zarra el va superar, amb 6 trofeus de màxim realitzador a Primera. Però si els dic que no tan sols va perdonar públicament els delinqüents que el van tenir segrestat durant 25 dies el 1981, sinó que va renunciar als cinc milions de pessetes (30.000 euros de fa trenta-set anys) d’indemnització a què el jutge va condemnar-los a pagar-li, quedarà bastant clar, també, que Quini era, fonamentalment, un home bo, un home que no tenia un no per a ningú, un asturià senzill que després de donar-ho tot per l’equip de la seva ànima, l’Sporting de Gijón, va veure culminat el seu somni de jugar en un equip gran, el Barça.

Quini va arribar al Barça als 28 anys. Més que un futbolista semblava un miner que s’hagués vestit de curt, un obrer del futbol, l’antítesi dels guapos goleiros de colònia i brillantina, però exquisidament tècnic i murri. Va arribar al Camp Nou a la tercera temporada de Núñez, amb l’ampliació de la tercera graderia a mig fer i la samarreta de Meyba. Una temporada convulsa com tantes d’aquelles èpoques: Kubala va ser cessat com a entrenador després un 0-4 davant el Colònia, va tornar Helenio Herrera a la banqueta, Schuster fa ser fitxat a la novena jornada, Krankl va ser acomiadat i l’equip es va refer fins a arribar a posar-se a dos punts del líder, l’Atlètic de Madrid.

El dia de l’Hèrcules

Just la setmana abans de jugar al Vicente Calderón, el Barça va clavar-li un 6-0 a l’Hèrcules, Quini va fer dos gols i se’n va anar cap a casa. No hi va arribar. El van segrestar i, durant quatre setmanes, el club i la ciutat van viure tenallats per l’angoixa, enganxats a la ràdio de transistors per saber-ne alguna cosa. Els periodistes feien guàrdia a la porteria de la casa de Quini, a la Gran Via de Carles III, 50-52. Finalment, els segrestadors van mossegar un esquer policial i Quini va ser alliberat. Una manifestació de culers va aclamar-lo de matinada, quan va saludar des del balcó de la Prefectura de la Via Laietana, esgotat, amb barba de dies, abraçat a la seva dona i a un Núñez plorós. Encara va ser a temps de guanyar el Pitxitxi, amb 20 gols.

Tres mesos i mig més tard, amb la Lliga perduda, el Barça va guanyar la Copa, la final de la qual va disputar precisament contra l’Sporting de Gijón, per 3-1. Malgrat totes les implicacions emocionals, Quini va marcar el primer i el segon gol blaugrana. L’any següent, en què va repetir Pitxitxi, va marcar el gol de la victòria a la final de la Recopa disputada al Camp Nou contra l’Standard de Lieja. La realització televisiva es va perdre aquell gol per sempre, perquè Quini va rematar amb el cap una falta que Simonsen va servir sense donar temps que es formés cap barrera.

A Quini el recordarem sempre pels seus gols i per la seva bondat, no per frases o per divismes que mai va prodigar, tot i ser indubtablement una estrella. Faran bé els barcelonistes d’honorar la seva memòria per sempre.