El cim més alt per a un Kilian Jornet sense límits

BarcelonaSense oxigen artificial, sense cordes fixes, pràcticament sense aturar-se, amb un fort malestar a l’estómac, Kilian Jornet va tornar a qüestionar els límits de la condició humana. Ahir a la matinada -hora local- l’atleta català va fer el cim de la muntanya més alta del món, els 8.848 metres de l’Everest, en 26 hores d’ascensió. Mai ningú s’havia plantejat un repte d’aquesta magnitud.

Diumenge va ser un dia “molt llarg”, com va reconèixer la mare de Jornet, Núria Burgada, a TV3. Van ser “moltes hores d’incertesa” perquè l’atleta català, fidel a la seva filosofia, va pujar l’Everest amb el mínim material possible: “sent el més pur possible”. Res accessori. Res per comunicar-se amb el seu equip. Res per alleugerir els nervis de la família. “El que importa quan vas a la natura és sentir-se despullat davant d’ella. Que sense grans mitjans es poden fer grans coses. Vull demostrar que no som els amos d’aquest planeta, sinó únicament una part. No som més importants que un arbre o una pedra”, va explicar l’any 2012 l’atleta català en la presentació del projecte Summits of My Life,en què s’emmarcava l’ascensió al cim més alt del planeta. L’Everest va ser el sisè dels set reptes que va proposar-se Jornet fa cinc anys, objectius fets realitat mantenint-se sempre fidel a la seva manera d’entendre aquest esport.

“Alguns diran que si ha anat massa lleuger, que si ha estat massa arriscat. El Kilian ha fet aquesta muntanya com ell ha desitjat, ha demostrat que ha fet una cosa que està a l’abast de molt pocs, és un fora de sèrie. Des de l’experiència d’haver pujat per les dues bandes crec que el que ha fet el Kilian és una salvatjada, és increïble”, explica amb admiració a l’ARA Sergi Mingote, que justament 14 anys abans que Jornet, el 22 de maig del 2003, va pujar l’Everest per la cara nord. Mingote va fer una “ascensió clàssica”, arribant al camp 1, situat a 7.040 metres, un primer dia; dedicant una segona jornada a assolir els 7.802 metres del camp 2; una tercera per plantar-se fins als 8.290 metres del camp 3; i finalment sis hores -de les dotze de la nit a les sis de la matinada- per coronar els últims 600 metres. Tot això, totes aquestes etapes que la majoria emprenen amb màxima cautela, Jornet ho va fer en 26 hores. Per això, Mingote qualifica d’“animalada” el que ha aconseguit el de la Cerdanya, un atleta que està “en una altra dimensió”.

Un temps rècord

El punt de partida va ser l’antic monestir de Rombuk, a 5.100 metres d’altitud. Jornet arrencava a les deu de la nit en hora local, aprofitant el bon temps que anunciaven els meteoròlegs. Era el moment esperat. En poc més de quatre hores i mitja va completar els 15 quilòmetres que separen Rombuk del camp base avançat, situat a 6.400 metres. Allà va descansar dues hores per regular bé els esforços i va reprendre la carrera per afrontar ja la part més tècnica del recorregut. Va deixar enrere el camp 1 i després el 2, on, a 7.800 metres, l’esperava Seb Montaz, l’encarregat de gravar una part de l’ascensió i informar de l’estat de salut del català. Les sensacions ja no eren les millors. “Fins a 7.700 metres m’he trobat molt bé i avançava segons el plàning previst, però a partir d’aquell punt m’he començat a trobar malament, suposo que per un virus estomacal”, deia Jornet.

El càmera, un cop immortalitzada la gesta, va girar a mig camí del camp 3, mentre el català seguia robant metres a la muntanya sense poder-se recuperar del fort malestar a l’estómac que l’alentia en la seva marxa. “Avançava molt lentament. Cada pocs metres havia d’aturar-me amb vòmits o amb rampes. Malgrat tot, em trobava bé en altura i vaig decidir continuar”, va explicar. No es va aturar i va fer cim a la mitjanit, després de 26 hores de travessia que li van permetre “veure una posta de sol espectacular”. Dotze hores després de coronar el sostre del món arribava al camp base avançat, on donava per acabada la seva aventura. Canviava així el destí final, que preveia descendir fins al monestir de Rombuk.

En total van ser trenta-vuit hores per assolir un nou “somni”. Una nova fita que arribava després de deu dies d’aclimatació al mateix Everest, i de dues setmanes al Cho Oyu, una muntanya de 8.200 metres situada també a l’Himàlaia, a uns vint quilòmetres de distància.

El penúltim repte

L’Everest era el sisè dels set reptes que va proposar-se Jornet l’any 2012 amb el projecte Summits of My Life. Primer va ser el cros del Mont Blanc, quan va encadenar els vuit cims del massís francès en una travessia de 42 quilòmetres en menys de nou hores. Era el segon intent d’aconseguir-ho, ja que tres mesos abans l’atleta català havia perdut el seu amic Stéphane Brosse durant l’ascensió al Mont Blanc. El terra va cedir i el francès va caure per un precipici de més de 500 metres. Tot i el dur cop emocional que va suposar la pèrdua de Brosse, Jornet va decidir continuar amb el projecte i tornar a afrontar la travessia pel massís alpí. L’any següent va tornar a encarar-se amb el Mont Blanc, aquest cop en una ascensió directa en menys de cinc hores des de Chamonix. L’agost d’aquell 2013, va posar la tercera creu a la llista: el cim del Cerví va ser una realitat en menys de tres hores. Aquell mateix any no va poder afegir-hi l’Elbrús: les condicions meteorològiques el van obligar a descartar-lo i és ja l’últim repte abans de completar el projecte. El 2014 va aconseguir els rècords del McKinley i l’Aconcagua, tot i que, tot just un any més tard, l’equatorià d’origen suís Karl Egloff va rebaixar el temps de Jornet al cim argentí.

I ahir van arribar els 8.848 metres de la muntanya més alta del món. La penúltima cita amb la història de Jornet. L’Elbrús serà el punt final al projecte de la seva vida, que va iniciar l’any 2012 de manera tràgica, una muntanya en la qual té també el rècord de temps Egloff. L’equatorià, precisament, considera que el català és “un referent”, un atleta “admirable” en el món de l’ascensió, l’home que als inicis va obrir portes per a la resta. Quan t’enfrontes a una muntanya com l’Everest “has de conèixer els teus límits”, explica Egloff a l’ARA. I, de moment, els de Kilian Jornet només els coneix ell mateix.

El somni dels 14 vuitmils de Latorre ja té data: 27 de maig

L’Everest no és només notícia per Kilian Jornet. Un altre català, Ferran Latorre, persegueix el repte de ser el primer alpinista de casa nostra que assoleixi els 14 cims de més de vuit mil metres de l’Himàlaia sense oxigen artificial. L’any 1999 Latorre va coronar el seu primer vuitmil: l’Annapurna. Ara, amb 46 anys, només l’Everest el separa de fer història. És la setena vegada que intenta fer el cim. Aquest cop sembla que és la bona. Instal·lat al camp base sud, al Nepal, Latorre va anunciar a través de les xarxes socials que aquest dimarts pujaria al camp dos, amb previsió d’atacar el cim el 27 de maig. També va felicitar Kilian Jornet: “Ens has fet patir però ja ho tens! Quina enveja, jo encara hi haig de pujar!”, va piular a Twitter. El sostre del món espera un Latorre il·lusionat per “tancar un cercle”, tal com va explicar a l’ARA. La senyera vol tornar a onejar al cim de l’Everest.