Com els Països Baixos s'han convertit en la gran potència del ciclisme femení?

BarcelonaEl retorn del Tour de França femení ha servit per certificar el que ja tothom sabia: els Països Baixos dominen el ciclisme femení, amb el triomf d'Annemiek van Vleuten, de l'equip Movistar. Parlar de ciclisme femení és fer-ho d'una terra que ha convertit la bicicleta en part del dia a dia, amb més de 37.000 quilòmetres de carrils bici entre les ciutats. Els Països Baixos no són un estat gaire gran, però tenen una tradició esportiva tan rica que els permet excel·lir en diferents disciplines. Una terra amb la mitjana més alta de persones federades a qualsevol esport i amb una de les mitjanes més altes de clubs de ciclisme. No, res és una casualitat. Als Països Baixos han cregut en les seves esportistes.

Els últims anys les neerlandeses han sigut campiones del món en ruta (Chantal Blaak) i trial (Annemiek van Vleuten), campiones olímpiques (Anna van der Breggen) i campiones d'Europa (Marianne Vos). La veterana Vos ha liderat el Tour durant tota la setmana fins que Van Vleuten va aconseguir el liderat, demostrant la potència de les neerlandeses. Si Vos ha sigut la gran referència l'última dècada, com la dona amb més podis dels últims 10 anys en el circuit internacional, al darrere arriba una nova fornada que confirma que les carreteres continuaran pintades de color taronja, el color amb el qual els neerlandesos competeixen en honor a la seva casa reial.

Anys de tradició

L'amor dels neerlandesos per les bicicletes és centenari. Una terra baixa, plana, ideal per pedalejar per anar a estudiar o treballar. Ja als anys 30 una neerlandesa, Mien van Bree, va començar a competir i a guanyar competicions internacionals abans de la Segona Guerra Mundial, quan la resistència neerlandesa portava documents i armes a les bicicletes. Van Bree va crear el primer club ciclista femení en una època en què es van posar les llavors de l'esport femení professional neerlandès. Quan el 1968, en plena onada de canvis a Europa, per primer cop es va organitzar un Mundial femení oficial, va guanyar, naturalment, una neerlandesa: Keetie van Hage, que seria campiona mundial sis cops. Altres compatriotes emularien els seus èxits, com Petra de Bruijn i Leontien van Moorsel als anys 90. Les rivals eren les franceses i les italianes, terres on la tradició de curses com el Tour o el Giro inspirava dones que no sempre tenien el suport d'una estructura al darrere, com era el cas de la gran campiona francesa Jeannie Longo, que mantindria una gran rivalitat amb Van Moorsel als anys 90. "A l'arribar a Europa trobaves grans campiones, però qui estava més organitzat era l'equip neerlandès. Veies que hi creien, que anaven seriosament", explica a l'ARA la nord-americana Marianne Martin, campiona del Tour el 1984. La joia de la corona era Van Moorsel, campiona del món en ruta, en velòdrom i en trial. El 2006 arribaria el torn de Marianne Vos, que seria campiona mundial per primer cop amb 19 anys. En total, ja ho ha sigut tres cops en carretera i set cops en trial, a més de campiona olímpica el 2012. Les neerlandeses són les dones que més medalles olímpiques han guanyat en ciclisme amb noms com Vos o Anna van der Breggen, campiona el 2016.

"Sempre ens hem sentit respectades. Hi ha una cultura de fer esport diferent, segurament. Als Països Baixos és normal que tothom faci esport, ningú s'estranya si una dona competeix. I en el ciclisme, al tenir tradició de victòries, hi ha més ajudes", ha explicat en ocasions Vos. Cada triomf, de fet, ha encoratjat noves generacions que tenen referents. Als Països Baixos hi ha ara mateix més de 200 clubs d'elit amb secció femenina, i encara molts més amateurs. De fet, un estudi de la Federació local el 2014 demostrava que cada any més d'un milió de neerlandesos participaven en una competició de ciclisme com a mínim un cop al mes. "És important que tenim estructura. Hi ha molts clubs, moltes competicions. És la cosa més normal del món que els teus amics i familiars competeixin. Parlant amb gent d'altres països, t'adones que en el nostre cas és molt normal que les noies joves estiguin competint. No passa sempre", diu Vos. La gran campiona, per cert, apunta a un altre factor clau: les carreteres.

Els carrils bici

"Aquí anem en bicicleta tot el dia, amunt i avall. Tenim carrils i carreteres segures. Tenim carrils bici entre grans ciutats. Quan vas pel món t'adones que no sempre és així. Aquí quan ets petit els pares ja et diuen d'anar en bicicleta a l'escola. No agafem el cotxe per anar a comprar coses que podem anar a comprar en bicicleta", raonava Vos en un acte de la Federació fa uns anys. Totes les grans campiones es recorden de menudes amb bicicleta. A més, hi ha un munt de tornejos de ciclisme. A les escoles, als pobles, a les regions. Ja es competeix quan no aixeques un pam de terra.

I esclar, hi ha suport. Tant del Comitè Olímpic Internacional com de la Federació i de les empreses privades, que entenen el potencial de patrocinar esportistes o contractar-los quan es retiren perquè haver sigut una gran campiona es considera que et dona un bagatge que et serveix en la teva vida professional. Les ajudes a esportistes poden arribar als 2.000 euros mensuals. Empreses com Jumbo-Visma, neerlandesa, que té ara mateix el millor equip ciclista masculí i un dels millors femenins, per exemple. "La Federació organitza moltes curses, que serveixen per detectar el talent. Quan entres en el programa no et quedes sola, tens ajudes. S'ha normalitzat que es pugui estudiar i competir, s'ha normalitzat que tinguis la baixa si ets mare i saps que existeixen programes per fer el salt a la vida professional. Anem millorant en trobar l'equilibri entre la vida esportiva i la personal", deia Vos, que adverteix que creu que al darrere arriba una fornada encara millor de ciclistes neerlandeses.