"No deixaré d'anar en bici perquè un desgraciat m'hagi atropellat"
La ciclista Mònica Coma, atropellada a prop de casa seva, demana endurir les lleis contra els infractors
Girona"La bicicleta m'encanta. Quan pedalo m'evadeixo de tot. Em sento diferent: és un altre món, una altra vida", subratlla Mònica Coma (Banyoles, 1975). A la televisió de casa seva, a Sant Julià de Ramis (Girona), la Vuelta a Espanya. Ja que no pot anar en bici, sadolla les ganes mirant ciclisme. El somriure s'enfosqueix: dilluns passat va fer una sortida de 100 quilòmetres i a 500 metres de casa la va atropellar un cotxe. "Dilluns 22 d'agost", emfasitza, amb el braç en un cabestrell i el genoll embenat. "La data ha quedat marcada", remarca. Encara li costa dormir.
En el penúltim revolt abans d'arribar a casa, de més de 90 graus, la va envestir un cotxe que conduïa en direcció contrària. "Em va tocar el manillar i el braç. Vaig perdre l'equilibri i vaig caure a terra, a l'altre carril", recorda Coma, que forma part de l'equip Edibikes de Figueres. "Vaig tenir sort que no vingués cap cotxe ràpid, perquè se m'hauria trobat allà al mig. Tinc quatre o cinc cremades i la clavícula tocada. Però si arriba a passar un cotxe o arribo a caure contra la vorera, jo no sé si ara seria aquí", afegeix amb cruesa. "Em va haver de veure, per nassos", diu. Agafa aire. I segueix dibuixant l'escena: "No sé si vaig estar gaire estona a terra. No ho recordo. No vaig perdre el coneixement, però vaig quedar atordida. Els ulls em feien pampallugues, com estrelletes". Només recorda sang i un cotxe petit i blanc que va fugir: "Quan em vaig girar ja no hi havia ningú. Absolutament res". Va recollir la bicicleta de terra i va caminar cap a casa.
"[Pel camí] plorava i patia més per la bicicleta que per mi mateixa. No pel seu valor, sinó pel fet que me l'havia regalat el meu home. I té un factor emocional. Després t'ho mires fredament i et dius: «La bicicleta es podrà arreglar, xapa i pintura, però i tu?» Em van passar 50.000 coses pel cap. No estava ni aquí ni allà", afirma. Va pensar molt en el seu home, el Francesc, i les seves dues filles: aquell matí no havia pogut veure ni la Judit ni la Lídia. "Sempre dius: «Ja veuré les nenes quan torni» o «Ja veuré el meu home quan torni», però dilluns vaig estar a punt de no tornar. I això és el que més m'angoixa: no poder acomiadar-te, perquè les cremades es curen. He vist que és important dir hola i adeu, fer un petó", accentua. "Hi he pensat molt des de dilluns. A partir d'ara potser hauré de començar a dir més hola i adeu, per si passa alguna cosa com a mínim tenir la consciència tranquil·la d'haver-me acomiadat", admet Coma. Durant la sortida de dilluns, parlaven de l'atropellament mortal a Castellbisbal.
Amb fermesa, continua enllaçant frases: "Amb un company ens havíem separat a la rotonda. Quan li vaig enviar un missatge dient que m'havien atropellat encara no havia arribat a casa. És el que diu ell: «Hòstia, la vida et pot canviar en qüestió de segons: ara ets aquí i demà ja no». I ara ho he vist jo: al matí era aquí i al migdia podria haver marxat i ja no haver tornat".
La BTT o el 'gravel', alternatives a l'asfalt
També hi ha una altra conversa recurrent, aquests dies: "Parlant-ne, els companys diuen que al final potser haurem de deixar la carretera i fer BTT o gravel". "Jo no deixaré la carretera per un desgraciat. Jo no. ¿He de deixar la bicicleta perquè un desgraciat m'ha atropellat? No, no ho faré pas. ¿He de prohibir-me el meu esport i el que m'ajuda a tirar endavant? No, jo no ho faré pas. Que deixin ells de portar un cotxe", assegura. De fet, ja resta els dies per tornar a pujar sobre una bicicleta. "Aquest divendres teníem una sortida planificada i jo no la puc fer. Bé, ja en parlarem. Ja en parlarem. Si em veig mig capaç la faré", avança. Explica que l'estiu que ve vol anar a Itàlia, a les Dolomites, a encadenar ports de muntanya.
Imaginar-se pedalant de nou és un analgèsic, en un present difícil. Dimecres va denunciar els fets als Mossos, "però ja ens han dit que és molt difícil que trobem qui ha sigut". No pot parar de pensar que l'accident es va produir a 500 metres de casa i diu que evidencia que els ciclistes són vulnerables arreu: "No va passar a la nacional ni en un port, sinó dins d'una urbanització. A casa meva. Quan arribem a la rotonda sempre diem que ja no hem de patir pels cotxes perquè ja som a casa, però ara hem vist que no és així". Reconeix que anant i tornant de l'hospital, quan passa pel punt de l'atropellament, es veu a terra. Tampoc pot parar de pensar en la persona que la va atropellar i després va fugir i diu que no saber qui va ser dificulta començar a superar el cop. "No saps si ha sigut un veí, o el gendre o el fill de fulanito", lamenta. I afegeix: "M'agradaria que vingués, piqués al timbre i digués: «Mira, soc la persona que et va fer caure. Et demano disculpes. Estava distret. Et puc ajudar?» Si donés la cara em sentiria més que satisfeta. Si em demana disculpes jo el perdonaré".
Coma apuja el to quan parla del sistema judicial, irritada. "És barat matar un ciclista. Els jutges han de posar-hi mà perquè aquestes persones surten de la presó a les 11 de la nit. O al cap de quatre dies. És gratuït matar un ciclista. I no hi ha dret. No hi ha dret", repeteix. Abans d'acomiadar-se per veure el final de l'etapa de la Vuelta, reitera que ha tingut sort: "Quan tens temps d'anar pensant et dius: «Joder, puc dir que estic aquí». Els meus companys de Rubí ja no hi són. Aquesta gent tenia la seva dona, els seus fills i els seus nets. Ho tenien tot, encara una vida al davant, i aquest desgraciat els hi ha pres tot en qüestió de segons. I a mi no m'ho han pres tot perquè potser no era el meu moment ni el meu dia".