Guanyar la Volta a Catalunya calçant una sabatilla i una espardenya

BarcelonaL'any 1911, això d'anar dalt d'una bicicleta encara era vist com una cosa una mica excèntrica per molts catalans. A les grans ciutats, ja era una imatge normal veure ciclistes esquivant els tramvies i els cotxes, però a certes comarques es veien poques bicicletes, especialment perquè les carreteres eren fangars. Per això la primera edició de la Volta Ciclista a Catalunya va ser tot un repte per als 34 valents que van apuntar-s'hi. Eren altres èpoques, en què els corredors sortien carregant a l'esquena tota mena de recanvis i tot el que feia falta en cas de patir punxades i problemes tècnics. Pel camí, amb sort rebien l'ajuda de veïns o pagesos, que els deixaven beure del porró, fer un mos o, si calia, descansar una estona sota una figuera.

La primera edició de la Volta va ser rebatejada com "l'edició del fred", ja que el clima no va ajudar gaire. El guanyador, Sebastià Masdeu, va arribar amb el fred al cos a la línia de meta, feliç pel triomf, però fet miques pel cansament acumulat en aquelles tres etapes ben llargues just després de Nadal, del 6 al 8 de gener. "En arribar érem com fantasmes, ens feien entrar a un bar per prendre cafè ben carregat o no reaccionàvem", recordaria. La primera etapa va unir Barcelona i Tarragona, la segona Tarragona i Lleida, i la darrera, Lleida i Barcelona, amb un total acumulat de 365 km. La prova era una idea de gent com Narcís Masferrer, llavors director de Mundo Deportivo, un home que va fer-se un fart de crear competicions, publicacions i federacions, ja que era un apassionat de l'esport que arribava del nord d'Europa. Una figura clau de l'esport català que acompanyat d'amants de la bicicleta com Miquel Arteman, Francesc Maria Peris o Ramon Torres, van crear aquesta cursa que, a partir del 1923, passaria a ser organitzada per la secció ciclista de la Unió Esportiva Sants.

Masdeu, nascut a Tarragona el 1899, s'estimava tant la seva terra que esportivament era conegut com a Tarraco, com si fos un gladiador romà. Fill d'uns botiguers, d'ell s'explicava que sent menor d'edat havia marxat de casa dalt d'una bicicleta per anar a veure en directe algunes etapes del Tour de França i s'havia quedat sense diners per tornar. Va apuntar-se a curses que guanyaria, tot i ser massa jove, i arribaria a rebre donacions de ciclistes locals, meravellats pel seu caràcter. Després de debutar a la Volta a Tarragona el 1908, Masdeu no va dubtar a apuntar-se a la primera edició de la Volta a Catalunya, buscant la fama, uns dinerons i la glòria. Aquella primera edició, els organitzadors van prendre l'exemple del Tour de França i van dissenyar etapes molt llargues i amb un recorregut que més o menys, donés la volta al territori. En aquest cas, només es van evitar Girona i els Pirineus, llavors nevats. Amb el temps, els organitzadors ja entendrien que no era una bona idea fer una cursa al gener, amb etapes tan llargues i passant per llocs com el pas de la Maladona, el coll de Lilla i el coll del Bruc, reptes titànics llavors, ja que no estaven asfaltats. Masdeu va demostrar ser el més fort i es va endur un premi de 975 pessetes en imposar-se al barceloní Josep Magdalena, que guanyaria la segona edició. El basc Vicente Blanco, un valent que el 1910 havia debutat al Tour de França, va acabar tercer a la general.

Masdeu, que llavors portava un bigoti a la moda, ben gros, va decidir afaitar-se just abans de l'inici de la cursa. A les costes del Garraf, sota la pluja, va escapar-se amb altres corredors, en una etapa que va acabar convertida en un duel entre ell i Magdalena a la rambla de Tarragona. Tarraco, que coneixia cada pam de terreny, va ser el més fort i va guanyar la primera etapa, tot i que no va rebre les felicitacions que s'esperava, ja que molts veïns no el van reconèixer inicialment sense el bigoti. A la segona etapa, Masdeu va ser tercer, ja que va caure per culpa d'un gos, però va treure uns quants minuts a Magdalena, que va passar-ho pitjor. Masdeu explicaria que després de caure va recuperar-se a una masia on li van donar un gotet d'anís que després li van voler cobrar. No el va pagar, pel que sembla. La Volta, doncs, es decidiria en la darrera etapa, amb Masdeu com a favorit. Ara, a prop de Jorba, creuant una riera del riu Anoia, Masdeu va perdre una sabatilla, que va endur-se l'aigua. “A l'última etapa vaig caure a l'aigua. Va ser en un gual. Vaig quedar una mica atordit i l'aigua em va congelar. Quan em vaig recuperar vaig sortir disparat, però una sabatilla se m'havia quedat clavada al fang. No em vaig aturar a rescatar-la”, recordaria en una entrevista a Mundo Deportivo anys més tard. Un pagès, en veure que li faltava una sabatilla, li va deixar la seva espardenya perquè pogués seguir pedalejant. Així Masdeu va evitar despenjar-se del grup d'escapats, on anaven Magdalena i Blanco, a qui va enxampar al Coll del Bruc per aconseguir finalment el triomf d'etapa i de la general al velòdrom de Sants... amb una sabatilla i una espardenya. "Tenia 22 anys i guanyar la Volta em va donar popularitat. Totes les jovenetes murmuraven el meu nom quan passava", recordaria el guanyador, que el 1939 va ser el director general de la Volta.