El Giro d'Itàlia es posa en marxa estimulant la imaginació dels escaladors

BarcelonaEl Giro d’Itàlia arriba a la seva edició 105 buscant el perfecte equilibri entre emocionar els romàntics i satisfet les butxaques. Si per començar la prova rodarà tres dies per Hongria, seguint el camí dels últims anys d’iniciar la cursa a l’estranger –s'ha fet en països com Israel i Irlanda–, després creuarà Itàlia de sud a nord, passant de les terres volcàniques de l’Etna, a Sicília, als Alps. Un recorregut amb molta muntanya i poca contrarellotge que ha condicionat la presència dels ciclistes. Alguns han preferit apostar pel Tour, però en canvi altres, atrets pels cims on es van fer un nom Bartali i Pantani, arriben amb ulls plens d’esperança a terres italianes, com els bascos Pello Bilbao i Mikel Landa (Bahrain), els francesos Romain Bardet (DSM) i Guillaume Martin (Cofidis) i els colombians Esteban Chaves (EF Education - Easy Post) i Miguel Ángel López (Astana).

Del 6 al 29 de maig, els corredors lluitaran per emportar-se el mallot rosa, que l’any passat va acabar en mans del colombià Egan Bernal, absent aquest any després de patir un greu accident mentre s'entrenava a Colòmbia. Sense Bernal, l’equip Ineos intentarà recuperar part de l’orgull perdut els últims anys amb un equip liderat per l’equatorià Richard Carapaz –que ja va guanyar el Giro l’any 2019–, amb el suport de corredors com Richie Porte i Jonathan Castroviejo. El Giro, però, sempre és un terreny fèrtil per a les sorpreses. De fet, les curses clàssiques d'inicis del 2022 no serveixen per treure conclusions sobre qui arriba més fort, ja que una cosa són les curses d'un dia o una setmana i una altra de ben diferent tres setmanes amb aquestes rampes.

Altres aspirants poden ser Tom Dumoulin, guanyador el 2017, que lidera un Jusmo-Visma convertit en la gran sensació dels últims anys, tot i que l'equip arriba al Giro sense l'eslovè Primoz Roglic, que prioritza el Tour. Una incògnita és el nivell del jove portuguès João Almeida (UAE Team Emirates), quart ara fa dos anys, i de Simon Yates (BikeExchange - Jayco), tercer el 2021. D'altra banda, aquest hauria de ser l'últim Giro del veterà Alejandro Valverde (Movistar) –que participa tot just per segon cop en una prova en què va ser tercer el 2016– i una oportunitat per brillar del sabadellenc David de la Cruz (Astana). L'altre català que serà al Giro serà Antonio Pedrero (Movistar), de Terrassa. Dos vallesans als Alps.

Un recorregut ple d'històries

Es tracta d'un Giro de pronòstic incert que aposta per etapes trencacames, que puja ràpidament del sud cap al nord i que creua la Península de l’est a l’oest, evitant només les carreteres toscanes on Gino Bartali amagava documents per salvar jueus durant la Segona Guerra Mundial. Les carreteres de Siena, on aquest any l’eslovè Tadej Pogacar ha guanyat la preciosa Strade Bianche, són una de les absències d'un recorregut que passarà per l'Emília-Romanya de Pantani fins a arribar a Gènova, en un descens per carretera que va cantar Paolo Conte, el músic de jazz que dedicava cançons a corredors com Bartali. Aquest Giro 2022 tindrà molts quilòmetres als Alps, buscant finals emocionants. Quilòmetres de ruta que recuperaran les històries que han fet del ciclisme i la bicicleta un element clau per entendre la història italiana, com recordava Andrea Camilleri en un preciós text on explicava com de petit, amb una bicicleta rovellada, va seguir de prop com les tropes nord-americanes desembarcaven a la costa sud siciliana i pujaven per la carretera on tenia la seva residència Luigi Pirandello, cap a Agrigento, entre temples grecs i esglésies medievals. A Itàlia s’han dedicat cançons, llibres i pel·lícules a un esport que ara no acaba de tenir cap gran nom local, tot i que el veterà Vincenzo Nibali segur que aprofitarà l’etapa siciliana per intentar impressionar a casa seva.

El Giro s'acabarà aquest any a Verona, a l'arena romana, escenari de concerts i trobades. Ja fa uns anys que el final ha deixat de ser per força a Milà, on La Gazzetta dello Sport va crear aquesta cursa fa més d'un segle. El diari va decidir que el rosa, el color de les seves pàgines, distingís els líders d'una volta preciosa. Una cursa que ha fet que els italians es dividissin entre Coppi i Bartali, ploressin d'alegria i de tristesa amb Pantani i riguessin amb les trampes que feien als anys 40 els ciclistes que aspiraven a vestir de negre, el color del corredor que anava últim a la general. Durant uns anys el cuer rebia un premi que en origen pretenia animar l'últim classificat, però en un país ple de picardia més d'un corredor va perdre temps expressament per poder tornar a casa amb les butxaques plenes. Així, no era estrany que s'amaguessin en tavernes o es posessin a dormir sota un arbre per perdre temps, tal com va explicar d'allò més bé l'escriptor Dino Buzatti quan va seguir el Giro després de la Segona Guerra Mundial. Tot i que la idea no va durar gaire, el Giro va continuar endavant. Més global que mai, però amb el regust de sempre.